Foto: Andrea Jofre
Subratllo els llibres. Frases, paraules, paràgrafs sencers. De vegades en gargotejo els marges, o dono el meu parer, o anoto entre paràgrafs coses que se m’han fet evidents en aquell punt i a part. Human after all entre dos pensaments d’en j.l. badal. Alguna vegada ha passat que l’únic que ha acabat subratllat d’un llibre ha sigut l’epígraf, com en una mena de desaire sense malícia a qui l’ha escrit però no al seu gust ni la seva voluntat.
Penso que puc arribar a llegir-m’hi, en els subratllats. Des de recordar els quans i coms de la lectura fins a admetre involuntàriament, sense control, les tripes del que em passa o no em passa. Confessar en la veu d’un altre el color de les entranyes és enrevessat, indirecte, poruc fins i tot. No com quan totes les cançons parlen de tu –mala cosa, quan això passa, cor tou i trist, quan això passa–, no, perquè les cançons alegres no parlen mai de ningú i en canvi marco frases, paraules, paràgrafs sencers que m’exciten qualsevol espectre de l’ànim.
Però. I si m’hi arriba a llegir algú altre? Com si d’aquests retalls pogués traçar una història, i una vida, i un pensar. I un no fer, no dir, un no gosar. O pitjor encara, si pogués equivocar-se i no trobar l’ordre correcte, el sentit adequat, i acabés llegint-hi una persona que no soc jo, tot i creure-s’ho.
Subratllo, gargotejo, escric als marges. Però no deixo mai els llibres.
