Foto: Tamara
Un dia vaig sentir que la mare deia: és la preferida de l’avi, i parlava de mi, i l’hi vaig dir a la meva germana, i em va clavar una bufetada. Jo ja ho sabia, però fins que la mare no va dir-ho era com si mai no m’ho hagués cregut, i des d’aquell moment mirava l’avi diferent, com miraria… no ho sé, algú de qui fos la preferida, i la meva germana sempre venia a dir-me coses, totes les que li passaven pel cap, totes dolentes, i quan l’avi va morir va venir molt segura a dir-me que ara ja estàvem empatades i que ja no era la preferida de ningú, i vaig pensar que si existia el dimoni, era ella i ningú més.
Al cementiri tothom plorava i la mare no hauria volgut que jo hi anés, però l’àvia va dir, pobreta, vol acomiadar-se del seu avi, ¿oi que sí?, i jo vaig fer que sí amb el cap, i va dir, au, doncs anem, i l’àvia no plorava però jo sabia que estava trista; també sabia que la meva germana voldria venir al cementiri malgrat no ser la seva preferida i vaig començar a plorar perquè em feia pena tot, l’avi i haver de viure amb una persona com la meva germana, i l’àvia em deia que no plorés, que ell sempre m’estimaria, però jo això no m’ho creia ni m’ho crec encara, perquè si no pot parlar ni riure, un mort no serveix per a res.
Uns mesos després de la mort de l’avi va arribar una postal de Nadal a casa i era seva, venia al meu nom i tots van quedar molt parats perquè no era possible que l’avi des del cel enviés una postal de Nadal, i com que ja era desembre no ens va estranyar que fos per felicitar el Nadal, però com que l’avi era mort, ens va estranyar moltíssim. Jo la vaig obrir davant de tots, de la meva germana també, i vaig llegir en veu alta allò que deia la carta, i la carta deia: que passis un bon Nadal, reina; sempre em deia reina, i no vaig poder seguir llegint perquè els ulls se m’havien entelat amb les llàgrimes, i va venir la meva germana i va dir, deixa-me-la, no siguis ridícula; la va agafar i va dir, t’estima el teu avi, que era la part del final, perquè a les postals de Nadal tampoc cal escriure-hi gaire cosa, i tal com ho va fer, la va ficar al sobre i la va esquinçar. No vaig fer res perquè m’havia semblat que ho havia fet de broma, així amb la boca, l’avi per exemple ho feia molt, agafava un paper i deia, mira, fst, i feia com si el trenqués, però no.
Després vam saber que la postal l’havia enviada l’any anterior i que havia estat perduda fins llavors, perquè l’àvia, molt amoïnada, va apropar-se a Correus a preguntar i això li van dir, que era una carta endarrerida, i tots van quedar més tranquils menys la meva germana, que em va dir que la seva encara no li havia arribat, però que seria més maca, i quan la mare la va veure fora de l’habitació va dir, ep, i va tornar a dins, perquè l’havien castigada i amb raó.
6
0
