Hi he anat a parar no sé com, allò que passa, una cosa porta a l’altra i et trobes enmig de fotos i paraules d’algú que no coneixes però com si sí. Com si fos.
Es diu Marta, conviu amb plantes, ha fet arrels prou lluny de casa. He trigat a entendre per què em seduïen tant els seus projectes i circumstàncies.
Culpeu-ne el joc de miralls. També jo vaig entrar molt jove a la redacció d’un diari, també en vaig plegar per anar-me’n a l’estranger, també vaig deixar una segona feina per volar per lliure. També aspirava a llegir i escriure i llegir i escriure fins a la fi dels mots. També vaig tenir vint anys i la certesa en veu baixa que atraparia qualsevol horitzó.
Aquesta Marta desconeguda és la que vaig ser, la que hauria volgut ser. La que ja no seré mai, la que ja no seré més, ara que el futur és condicional. Ara que soc tan gran com la meva mare quan va ser àvia. Ara que les portes són finestres i el plural sona generós: potser només hi ha una finestra i potser està tancada.
Eva Piquer
0
0
