Els Esquirols havíem anat d’excursió a la granja. La pagesa –amb una bata de quadres, un accent estrany i alguns pèls al bigoti– ens va fer gràcia o por o mitja gràcia i mitja por. Ens en vam riure. Jo, també, però no més que els altres. Suposo que m’hi vaig afegir per sentir-me com els altres. Vam assenyalar la dona amb el dit com si no la tinguéssim davant. Vull creure que ho fèiem sense malícia, teníem cinc anys.
Vaig ser una nena molt bona nena i molt aplicada. Ridículament bona nena i ridículament aplicada. Ja era bona nena llavors, a la classe dels Esquirols. La P. devia pensar que renyant-me a mi ens donava una lliçó a tots i va optar per personalitzar la condemna. Perquè va ser això: una condemna. Quan la pagesa es va allunyar, la P. em va mirar i va exclamar: “Evapiquer, ets la persona més mal educada del món”.
No sé quant de temps vaig carregar el pes d’haver escoltat que no hi havia ningú al món –cap home ni cap dona, cap nen ni cap nena– més mal educat que jo. Quaranta anys després, una psicòloga em va fer veure que una mestra no ha de penjar etiquetes, i menys a una nena de cinc anys. Però havien passat quatre dècades i jo era allà, a la consulta de l’Eugènia, explicant-li que tenia l’autoestima sota terra i recordant aquella excursió amb l’escola.
A cinquè de primària vaig tornar a tenir la mateixa mestra. Ja no ens dèiem Esquirols sinó Espiadimonis. Un dia, a l’hora de naturals, estudiàvem el cos humà i ens vam pesar i medir. Només dues nenes pesaven tant com jo. La P. ho va justificar així davant de tothom: “L’Ariadna i la Judit pesen trenta-cinc quilos perquè són altes, i l’Evapiquer perquè està pleneta”. Si no em va provocar una anorèxia és perquè la paraulota encara no s’havia inventat.
11
0
