Foto: SuperHoop
Un dia vaig despertar-me al matí i la mare no era a casa, i la mare normalment sempre hi és. El pare va dir-me que havia anat un moment a un lloc, i normalment el pare sempre em diu a quin lloc ha anat la mare. Però el dia que l’avi va anar a l’hospital per primera vegada, ningú m’ho volia dir. Després sí que m’ho van dir, però al principi no.
El problema dels hospitals és que els nens petits no hi poden entrar i si és el teu avi qui s’ha de quedar a l’hospital, és igual, no hi poden entrar els nens, m’ha dit el pare, així que si tothom vol veure l’avi, jo m’he de quedar fora, però no em puc quedar fora sola perquè encara sóc petita. Els hospitals ho posen molt difícil. Així que ara anem el pare, la mare i jo a l’hospital, i quan hi entra la mare, em quedo amb el pare, i també al revés, i a vegades hi volen entrar els dos i em deixen amb alguna tieta, germans de l’avi o l’àvia, amb cosins de la mare, no ho sé, amb qui sigui. Tots diuen que sé comportar-me i que és una pena que no pugui entrar a veure l’avi. A l’àvia sí que puc veure-la perquè quan hi ha molta gent a l’habitació, algunes persones n’han de sortir i llavors l’àvia aprofita per sortir i saludar-me i sempre em diu que cada vegada estic més alta, però no és veritat, i a més no sóc la més alta de la classe, ho és la Clara, i si la veiés l’àvia no diria les coses que diu.
Ningú em vol dir que l’avi s’està morint però no cal perquè ja ho sé, perquè l’avi dels meus cosins va morir un dia i quan els tiets anaven a l’hospital a veure’l, els cosins venien a casa meva i es quedaven a dormir, i després quan el seu avi va morir ja no van quedar-se més, i jo pensava que aniria a casa dels tiets els dies que el meu avi dormís a l’hospital, però la mare diu que no, que prefereix que em quedi amb el pare i estiguem junts, perquè vol veure’m les estones que surt de l’habitació, i si estigués a casa dels cosins no em veuria. Jo vull anar a jugar amb ells, però no l’hi dic a la mare perquè sé que no li agradaria i potser ploraria, i no vull. Jo coneixia l’avi dels meus cosins perquè quan em veia pel carrer sempre em donava caramels de menta i em deia —Saps qui sóc? I sí que ho sabia, però ell no sabia que no m’agraden els caramels de menta i va morir sense saber-ho, perquè no l’hi vaig dir mai.
La mare quan surt de l’habitació dissimula, però sé que ha estat plorant, i llavors comença a pentinar-me, em fa trenes i em diu —T’ha pentinat avui el pare? Sempre li dic que sí encara que sigui mentida, perquè el pare de vegades també surt de l’habitació plorant i em fa pena, no vull que la mare el renyi, tampoc vull que em renyi a mi, i m’estic molt quieta quan m’ha de fer la trena, perquè sempre repeteix —No et moguis, t’he dit que no et moguis. De petita diu que volia ser perruquera i per això li agrada tant pentinar-me, encara que no m’estigui quieta, i quan surt de l’habitació i es queda amb mi mentre el pare entra a veure l’avi, em fa trenes i després me les desfà i les torna a fer, i mai li agrada com queda, però al final ho deixa com estigui, i quan el pare surt m’acaricia el cap i diu —Jo no en sé fer, carinyo.
4
1
