Foto: Gord McKenna
Amb les mans balbes pel fred d’un vespre siberià, és difícil encendre una cigarreta. El Yuri renega uns quants cops, el cap mig amagat dins el coll de l’anorac. Quan finalment se’n surt, aixeca la mirada. Davant seu, els escassos fanals tremolosos il·luminen les façanes brutes i mal pintades. Un centre comercial amb rètols alegres i finestres trencades agonitza al cap del carrer. Els cables del tramvia creuen el cel en totes direccions i dibuixen una xarxa de protecció entre el terra i el cel. O la reixa d’una gàbia.
–Coi de nena.
El Yuri remuga en veu alta. Fa una calada i comença a caminar amunt i avall pel carrer. Al seu pis només hi ha llum a la finestra del menjador. A l’habitació de la nena, on estava fent els deures, s’acaba d’apagar. Hauria de tornar a pujar, ja és hora de sopar i demà el despertador sonarà molt aviat. Encara serà de nit quan sortirà a buscar l’autobús que el durà a la mina. Després, un cop passats els controls i equipat amb arnesos, casc i motxilles de seguretat, la vagoneta el baixarà fins al fons del pou. Més foscor, encara. I finalment, el soroll del minador que rasca la paret. Els llums tremolosos dels cascs. I la pols, la pols negra que ho enfosqueix tot, que se’t posa per tot arreu, que no marxa mai, que la respires dia i nit.
El Yuri deixa anar un altre renec. I què collons sap aquest mestre? No deu ser gaire bo si ens l’han enviat a Prokopyevsk. O alguna cosa deu haver fet. Sigui com sigui, a Moscou no l’han volgut, l’han fotut dins d’un tren i ha fet cap aquí, al mig del no-res. Uns quants anys enrere, li haurien donat un pic i estaria a baix, al meu costat, gratant la roca. Potser hi hauria de baixar un parell de dies, abans de donar lliçons de com ens hem de guanyar la vida.
El Yuri llença la cigarreta a la vorera glaçada i l’apaga amb el taló de la bota. Amb les mans a les butxaques, torna a aixecar els ulls cap al cel i la mirada se li queda enredada entre els fils del tramvia. Continua caminant, d’esma, fins a l’avinguda Shakhterov, un carrer que va ser pensat perquè hi desfilessin els tancs i hi ressonessin marxes militars. Amb el pas del temps, sense tancs, ni música militar, amb edificis buits i l’asfalt esquarterat, s’ha convertit en un lloc inhòspit. Els cotxes hi passen rabents i els vianants no s’hi senten ben rebuts.
El Yuri s’atura a la cantonada. Mira a banda i banda. Enllà s’endevina la plaça on hi ha els edificis oficials, il·luminada amb més generositat que la resta de la ciutat. Hi deuen ser per recordar a tothom que, en algun altre lloc, hi ha un món ple de llum, més enllà del fred i la pols de carbó.
–Ho saps, pare, que us esteu carregant el planeta?
Estossega. Tota la puta vida rascant les vetes de carbó perquè ella tingui un futur lluny d’aquí, i ara resulta que no ho està fent bé. Quan ha arribat brut de la feina, la Tània era a la seva habitació amb el cap inclinat sobre l’escriptori, concentrada i aplicada, com sempre. S’hi ha acostat per fer-li un petó de carbó d’aquells que li deixaven la galta bruta i la feien riure tant, però ella l’ha esquivat, ha aixecat el cap, l’esquena ben dreta, i se l’ha mirat amb ulls metàl·lics. I li ha deixat anar la frase dels collons. El neguit i el fred el fan picar a terra amb el peu. S’ha dutxat, s’ha posat la roba d’estar per casa i, tot i que ha agafat l’anorac per sortir a fumar, nota com el vent l’esgarrapa amb urpes glaçades que busquen cada centímetre de pell desprotegida. Mira amunt i avall de l’avinguda. Passen pocs cotxes i la majoria de les botigues que encara existeixen a aquestes hores ja estan tancades. Sent la distorsió d’una guitarra heavy que s’escapa d’un pub proper. Música dels vuitanta, tan fora de lloc com ell. Fa anys que no hi entra, no té temps ni ganes i el vodka val diners que fan falta a casa. Però es veu que no ho fa prou bé.
La mirada acusadora de la nena li ha fet donar un pas enrere. Jo només treballo, s’ha defensat. I ella l’ha apuntat amb el bolígraf: Ho saps que quan cremen el carbó de la teva mina –la teva mina! No viurien en aquest pis, si fos seva– estan convertint la terra en un forn? Ho saps que fondrem tot el permagel i l’escalfament ja no tindrà aturador? L’Àrtic té els dies comptats! Parla amb paraules estranyes. Paraules del col·legi que normalment el fan envermellir d’orgull, però avui l’espanten. Ha provat de somriure, ensenyant les seves dents esgrogueïdes dins la barba sutjosa. Bé… ja ens anirà bé, no? Amb el fred que hi fa aquí…
S’arrupeix amb les mans dins les butxaques de l’anorac i gira cua, cap a casa. Cap a la llum que s’escapa de la finestra del menjador. El sopar ja deu ser a taula. La Natalia, la seva dona, s’ha refugiat dins la cuina i ha fet veure que no sentia la conversa. La Tània ha fet que no amb el cap i ha remugat. No ho vols entendre, no és només el fred. L’atmosfera s’escalfarà, hi haurà més tempestes, més huracans. No estem preparats, mai ho estarem.
–Us esteu carregant el planeta.
El Yuri pensa en la neu negra, en la seva tos que no acaba de marxar, en el sutge que diu el metge que li acabarà obturant els pulmons. Tot això ja ho sap, no cal que vingui cap mestre des de Moscou per explicar-l’hi. Però també sap que ha de seguir gratant carbó si vol que la seva filla agafi el tren i fugi de Prokopyevsk. Com ho arregla això el teu professor, Tània? Han de tancar la mina? I quin futur creus que ens espera, llavors? Vols acabar darrere el mostrador d’una botiga polsegosa? O darrere la barra d’un bar ple de borratxos? Això salvarà el futur del planeta? Quina merda de planeta és aquest?
S’ho pregunta, palplantat davant la porta de casa. No gosa entrar-hi. Es gira, aixeca la mirada i adreça la pregunta cap al cel. Els cables del tramvia són l’única resposta que hi troba.
