Una companya de feina em passa un esquema clàssic de l’àmbit del coaching amb quatre conjunts representats: 1) el que m’agrada fer, 2) el que faig bé, 3) allò pel qual em pagaran i 4) el que el món necessita. De la intersecció d’aquests conjunts en surten quatre subconjunts més: passió, missió, professió i vocació. I, encara, on aquests quatre conceptes es troben, en resulta el minisubconjunt propòsit. Propòsit és on se suposa que cal destinar les nostres energies.
Ella veu molt clars els subconjunts: és a dir, que el que fas bé, sumat al que t’encanta, condueix a la passió. I la professió és el que fas bé (en principi) més el fet que t’ho pagaran. Perquè, si no et paguen, es queda en passió o bé, si el món ho necessita, en missió. En aquest esquema, les variables de professió i vocació, amb tota lògica, estan vinculades a la remuneració.
El dibuix ens fa debatre un tema que ja duem a flor de pell. I ella s’exclama que hauria agraït que l’hi haguessin dit abans; que, si no tens clares totes les variables, se’t fa més difícil trobar el camí professional (no parlem mai de carrera, nosaltres). Faig memòria de tots els dubtes que he tingut a l’hora d’estudiar A, B o C. I també a l’hora d’escollir una feina X, Y o Z. De la impulsivitat, l’angoixa i el desconcert –la satisfacció també– que han anat lligades a les tries laborals. Pots arribar un dia a discernir el que fas bé i sobretot el que t’encanta fer, però és molt més difícil determinar el que et voldran pagar o el que el món necessita. I, entre discerniment i dubte, pas endavant i pas endarrere, no sempre acabes enfocant-te cap al propòsit adequat.
Comentem que hi hauria d’haver una assignatura d’orientació laboral a l’escola. I en un tres i no res ja m’estic representant totes les assignatures que m’hauria agradat fer en aquells anys tendres i receptius d’infància i adolescència: classes de tolerància a la frustració, de relacions humanes, de comunicació verbal i no verbal, de salut (molt més enllà de la gimnàstica), de respiració, d’aprofitament del temps, de negociació, de filosofia i ètica, de lectura tranquil·la, de gestió de les emocions, de treball en equip, d’autoconeixement, de sensibilitat artística i capacitat d’escolta… Però s’ha suposat sempre que això ho aprendríem solets, en família o en societat, o que n’hi hauria prou amb quatre indicacions. Les mates i la història, en canvi, han dut inexorablement adjudicats, i des de temps immemorials, temari, hores i exàmens.
En una visita aquella mateixa tarda a l’exposició dedicada a l’arquitecte finlandès Alvar Aalto, em trobo situant-lo enmig dels subconjunts. Aalto sembla que va prioritzar la voluntat de ser útil. Va construir el sanatori de Paimio per a tuberculosos, per exemple, pensant en els malalts: que respiressin bé, que els escalfés el sol, que poguessin ventilar les habitacions, que tinguessin la naturalesa a tocar; i fins i tot va dissenyar un armari fàcil de netejar, sense racons, i una cadira amb la inclinació justa per als pacients que tossien. Era a finals dels vint i principis dels trenta. Li van encarregar diversos projectes (en va fer més de cinc-cents), i sempre va buscar l’organicitat i la funcionalitat. Pots ser, com ell, un arquitecte que posi en primer lloc el que el món necessita; o pots ser un arquitecte que prefereixi experimentar i crear (i fas el que t’encanta) o un arquitecte que tingui clar que el que vol és guanyar diners. I, si la sort t’acompanya, pots reunir-ho tot en un.
Encara que la teoria dels conjunts i subconjunts està molt bé, l’esforç personal i honest per encaixar les peces (el que m’agrada, el que puc fer bé, el que es necessita i el que pot ser pagat) no es resoldrà mai amb un esquema. Quina pena, penso. Per a una bona majoria continua sent un enigma irresoluble que ens fa sentir amb un propòsit més o menys aigualit. Però té una part d’emoció. Perquè continuarem buscant. I ho farem, encara que ens perdem inevitablement entre les interseccions de les variables.
Foto: BMcIvr
1
0
