A l’endemà de l’enterrament de la mare, al llindar de la porta de casa de l’Andrea, li havia preguntat vols casar-te amb mi.
L’hi havia dit perquè li tornava l’arròs quan el pare li etzibava cada diumenge al migdia, escopint grans de paella, fill meu, que avui tampoc t’he vist al camp animant el Santa Perpètua. L’hi havia dit perquè l’Andreu li havia preguntat el mateix a la Llúcia i li havia confessat a ell que ja no podria convidar-lo més al seu sofà a mirar pel·lis de Sergio Leone en aquelles matinals de diumenge en què la mare de l’amic els deia si voleu unes galetones però millor faríeu d’anar a buscar alguna noieta a la plaça i el seu pare els deia que aquí no us toca el sol i al final pensaran que… i aneu al camp a animar l’equip, collons. I sobretot, l’hi havia dit perquè aleshores ja tancaven els vestuaris mentre es jugava el partit.
Trenta anys després, ha dit a l’Andrea he trobat feina d’electricista i demà començo a les onze.
L’hi ha dit perquè regar un plat amb tomàquet per fer passar el gust de la verdura no és pecat, ho deia la mare, pobra. L’hi ha dit perquè la d’electricista és una feina itinerant i ella no preguntarà. L’hi ha dit perquè, després de tres dècades pujant fills, de deu anys de la mort del pare, de dos mesos de la de la Llúcia i de tres anys d’atur, ja no està per hòsties. L’hi ha dit perquè ara que l’Andreu és vidu no es resigna a veure’l cada diumenge, cada diumenge i prou. L’hi ha dit perquè els vestuaris del vell camp de futbol ara estan oberts de dilluns a dilluns i ja tenen les parets de l’estómac graffitejades. I sobretot, l’hi ha dit perquè l’Andreu encara conservava la col·lecció de veaquesses de Sergio Leone i perquè té una rulot als afores que molts miren de lluny però a la que no s’acosta ningú.
Muriel Villanueva
