Em dic Anna i vaig néixer en un reflex. Des d’aleshores neixo i moro dins cada mirall, sempre al teu davant. Em mires, o et mires, i no em veus. Només veus les teves dues meitats tot buscant la teva simetria impossible. La teva simetria sóc jo, dona, i estic fora de tu, aquí, però no em veus. Ara quan dorms al tren no dormo mai. Espero que t’adormis del tot, obro els ulls i et veig, al meu davant, amb els ulls clucs. Vull cridar-te “Desperta!” però no puc obrir la boca si no me l’obres tu. Vull sacsejar-te per les espatlles, “Desperta!”, però no puc moure’m gens ni travessar el cristall. He après només a aixecar les parpelles en silenci per sentir-me viva almenys mentre tu dorms. Això és tot el que tinc. I no ho perceps, però és més del que tens tu. Un dia em miraràs i em reconeixeràs. Et reconeixeràs i serem una.
El tren, ¡pum!, frena en sec entre grinyols de dol. El cos em fa un sotrac, se m’estira endavant i caic després enrere. El cap colpeja fort el respatller. Obro els ulls. Per un moment he tingut l’estranya sensació que el meu reflex a la finestra em mirava. Em palpo les galtes. Segueixo aquí. La frenada ha deixat el nas del tren a un pam de la punta del nas de la mort. Sento crits, esbufecs, sospirs i algun petó. Torno els ulls al vidre i em miro. Em veig. M’aixeco i salto del tren. Tot és verd.
Muriel Villanueva
1
0
