Punt suspensiu

L’havia tingut sempre, el do de la pa-ci-èn-ci-a. Des de petita. Amb el gatet entremaliat, amb la germana setciències, amb el iaio rondinaire i amb la tieta muda.

Ara, a mesura que passaven els dies, les hores, els mesos, els segons, els lustres, les setmanes, els anys, a mesura que tot se succeïa en un ordre desgavellat, contemplava com les cinc síl·labes del do abans tan ferm se li escolaven amb tota la seva viscositat entre els dits estovats. Se li esmunyien, pensava, com la fina sorra d’aquell desert captivador que mai no visitaria perquè ell trenava les hores de goma al sofà, menjant crispetes blanques i greixoses, sonses i toves, mentre endrapava en paral·lel unes set pel·lícules i unes tretze sèries baixades d’Internet a través d’una línia telefònica amb factura a nom seu, d’ella. D’ella, que anava reservant cèntim a cèntim la mínima suma necessària per arrencar la roba dels armaris, els llibres dels prestatges, els discos dels calaixos, i fotre un cop de porta callat i clamorós, tot deixant enlairar-se cel enllà el segon punt suspensiu dels tres que li van donar en néixer per créixer, reproduir-se i morir.