Pusil·lànime

Ets un malabarista de la queixa, la conjugues planyívolament tan bon punt et lleves

Foto: lais Foratto


Ahir devies anar a votar. O no. Amb tu no se sap mai. Faràs sempre el que sigui més fàcil i menys conflictiu per tal de confondre’t amb la massa i que ningú no et pugui assenyalar. El país a les teves mans i tu driblant la realitat.
 
Potser has llegit el títol i has dit: ep, això va per mi. Si és així, és que deus ser un pusil·lànime. Què hi farem, com diu l’etimologia de la paraula, tens l’ànima petita. Tan petita que no t’hi caben ni el coratge ni la determinació. Ets com una medusa que es desplaça a mercè dels corrents, la teva deriva vital és catastròfica, sempre anant cap on t’empenyen. Però tampoc no t’hi amoïnes gaire perquè d’això sí que en saps un niu: de donar la culpa als altres, així no et cal carregar amb el llast incòmode de la responsabilitat, no tens pebrots d’assumir-la. Ets el Houdini de la culpa: per més que t’estrenyi el cor, sempre trobes com desempallegar-te’n, sovint encolomant-la a algú altre perquè la carretegi per tu.
 
La vida del pusil·lànime és còmoda, amb la seva feblesa justifica tot el que li passa. Quina tranquil·litat d’esperit!, fa certa enveja, no et pensis. No et cal prendre mai partit, només fer aquella careta de víctima, pidolar per aconseguir unes monedes de compassió. El captaire de la commiseració, ja en tens un sac ple, i cada vespre l’obres i et mires tota la llàstima que li provoques al món amb les teves penúries i la teva falta d’empenta. Amb aquesta manera absurda de dilapidar la vida entre lamentacions.
 
Pobret, diuen, i a tu la paraula t’arriba com a un gos la carícia de l’amo.
 
També t’agrada esgrimir l’argument psicoanalític, clar, te’l treus de la butxaca com un clínex ple de mocs. La mare que et va capar, el pare que no va ser un model, el sistema educatiu tirànic, la dictadura social. Què hi podies fer tu, oi? Sotmetre’t. Et van educar per a la submissió i tampoc d’això no en tens cap culpa. Què collons, tu has vingut a aquest món a no tenir culpa de res. Ets el puto nen Jesús. Un sant. Un màrtir de la vida, de la realitat que et mortifica sense que tu hagis fet mai res, res més que gaudir de la teva obediència passiva mentre rondines. Perquè ets un malabarista de la queixa, la conjugues planyívolament tan bon punt et lleves: els amics que no et truquen, el talent que no se’t reconeix, la feina que detestes, els polítics que et deceben. La queixa és el teu exercici matinal, les abdominals de l’ànima: és només gràcies a això que has aconseguit ser el campió de la pusil·lanimitat tants anys. I ho sabem, sí, ho sabem: és duríssim haver de defensar el títol cada dia.
 
Pobret.
 
El contrari és tenir l’ànima grossa. La magnanimitat. Ai, sí, els magnànims, rara avis en aquest país. Però tu això ho trobes arrogant, el complex d’inferioritat és més fàcil de defensar. I a més: què faries tu sense la gasolina de la llàstima?
 
Però bé, no ets l’únic. Aquest país n’està ple, és terra fèrtil. Ets un més enmig de l’exèrcit de la inacció. Gran consol. El banc de meduses flotant cap a la platja del fracàs.
 
Jo de tu llegiria llibres sobre la metamorfosi. Tractats nigromàntics sobre invertebrats que es converteixen en déus. Màgia negra. O blanca. Aquell manual d’agafar el toro per les banyes. Corre. Afanya’t. El país t’espera.

 

Comentaris

    Marc Bye Febrer 15, 2021 12:06 pm
    Fins que no es fa el canvi fins que no fas click.. tots ens ha seduït la medusa. Uns triguen dies a fer-ho d'altres anys molts mai. M'ha agradat moolt.
    Anònim Febrer 15, 2021 4:48 pm
    . Penso que l'escrit etiqueta a tots els/les pusil.lànimes per igual i no tots estem sempre queixant-mos. Com saps com vivim per dins algunes persones la falta d empenta o valentia, què ens passa o què ens la provoca?
    Anònim Febrer 15, 2021 11:55 pm
    La naturalesa humana tendeix a la queixa, així com l,entropia al desordre. Cal lluitar-hi cada dia. Valorar el que tenim, la salud, la vida. Que fàcil dir-ho.

Nou comentari