Foto: Life Of Pix
Escric aquest text des del cim de l’estupefacció. No perquè em sorprengui que ens hagi caigut a sobre l’onada descomunal quan feia dies que la vèiem aproximar-se. No és que esperés cap brillantor per part de la gent que mana. (També és cert que tampoc esperava tanta estupidesa, però ja ho deia Einstein). En tot cas, el que em deixa en un estat catatònic és la incapacitat d’assimilar els esdeveniments. Diria que, igual que les dades reals del coronavirus, la meva capacitat d’assimilació de la realitat porta uns quants dies de retard. És a dir, avui començo a assimilar les dades d’abans-d’ahir i, les notícies que ens han donat aquest matí crec que les començaré a pair demà, quan ja hi haurà noves dades impossibles de copsar a l’instant.
No crec que sigui tampoc capaç d’escriure gaire cosa que no hagi opinat ja ningú altre al respecte. Que si tot canviarà, que si el coronavirus és anticapitalista i ecològic, que l’altre coronavirus (el de l’exrei i son fill) està passant desapercebut, que si d’aquesta experiència n’hem d’extreure una lliçó. Això ja està tot dit. I també us dic que tinc tan poca fe en l’espècie humana que crec que d’aquí a uns quants mesos, quan puguem tornar a fer el que a Europa coneixem com “vida normal”, potser els primers dies ens sentirem estranys, però segur que en cosa de setmanes tornem a ser els imbècils superficials de sempre.
Hi ha una cosa, però, que no s’ha dit tant. És curiós com el cos s’adapta al perill abans que el cervell racional hagi començat a entendre res. Un exemple: cada mes la regla em fa un mal que quan em ve em debato entre penjar-me d’un arbre o intoxicar-me amb ibuprofens. Bé, doncs aquest mes (va coincidir que em va venir divendres), res, tu. Ni l’he notada. Potser el cos estava en alerta abans que el país, potser es concentra en la supervivència i posa la directa molt abans que el cervell, que ja s’ho farà. (Segur que hi ha un expert a la sala que me’n voldrà donar una explicació.)
I mentre tinc el cap en una mena d’encefalograma pla intentant entendre que s’està morint tanta gent de cop i més que se’n morirà; i que ja he començat a perdre clients perquè ells també han començat a perdre clients; i assimilant que no puc sortir de casa ni a tirar les escombraries perquè soc dins del col·lectiu de risc; i que no sé quan ho podré tornar a fer, el cos ha pres el control i està amb una bossa de palometes fotent-se’n de la meva jo de fa quatre dies, la que feia plans per Setmana Santa, la petarda aquella a qui li feia tanta il·lusió viure el primer Sant Jordi com a escriptora, la que tenia l’agenda tan plena d’actes.
El cos ha pres el control i m’arrenca de les costelles tot d’emocions que em llença a la cara i me les presenta: hola, soc el risc real i aquesta por és nova. Quan penjo el telèfon i m’acomiado de mon pare amb un ves amb compte per l’hospital, quan tanco la porta després que ma mare m’hagi deixat un coc al terra i haguéssim xerrat cinc minuts a tres metres de distància.
Que no sé què em passa que ja no m’importa gens perdre’m Sant Jordi i potser sí que tornarem a ser els mateixos egoistes, superficials que vam ser algun dia, però ara mateix tinc un pes al pit que no sé si són símptomes de coronavirus o ganes de plorar per qualsevol cosa molt bàsica.
30
0
