Foto: Dan DeLuca
Que les portes tancades obren finestres m’ho diuen i no m’ho crec gaire. També hi ha portes com nines russes que es van tancant l’una dins l’altra sens treva i t’impedeixen respirar. A la meva tia se li va morir la filla i després el marit i després el cervell, digue’m sisplau on veus l’aire (ja et dic jo que no n’hi ha).
Quan es tanca una porta es tanca una porta i per allà ja no hi entres ni picant tres cops abans. Però la vida és caòtica com la taula del meu despatx, que acumula llibres per llegir i llibres per desar i rebuts i receptes i la targeta d’una botiga d’espardenyes i una crema amb àrnica contra contractures i un esmalt d’ungles de color blau.
Una porta tancada no obre res i l’efecte papallona potser és un invent, però el món té tantes portes i finestres que riu-te’n dels palaus. Quan el destí t’estampa una porta als nassos no, perquè llavors només plores i no veus res i les ulleres qui sap on paren, però quan el dolor ja és teu –quan el dolor ja ets tu– pot passar que un matí vulguis ventilar la cambra i en surtis volant.
Deu ser part de la gràcia. Que fins i tot dins dels parèntesis terribles hi ha versos que t’esgarrapen el cor i colors més enllà del negre i pètals de rosa planxats entre diccionaris i noves paraules d’amor. És dissabte i és març i torno de l’òptica amb faldilles i sense mitges, escoltant cançons al sol. M’anima la música i allò que em vas dir ahir i que m’hagin arreglat les ulleres de franc. Crec que durant una estona he perdut la por.
A la taula del despatx també hi tinc un estoig ple de claus que no sé quines portes obren, però les guardo per si de cas.
11
0
