Foto: Matt Madd
Només tenim l’aquí i ara (un amic, el primer dia que va sentir aquesta frase, es va preocupar: a ell ningú li havia presentat la tal Kiara). Perdem massa voltes de rellotge anticipant i recordant. Si ens poguéssim concentrar en el present. Si el cervell no ens dugués de viatge cap endavant i cap enrere. Si deixéssim de somiar desperts. Si no gastéssim tanta energia mental de forma inútil. Blablablà.
Ja em perdonareu: quan l’aquí i ara és un infern, el mindfulness és una tortura. No demanis que visqui el present un malalt que anhela el minut en què l’analgèsic farà efecte, ni una persona que fuig desesperada de casa seva confiant que l’acolliran en un o altre racó del món. No demanis que visqui el present algú que s’aferra a la frase “també això passarà”, qui coi desitja viure el present quan el sentit de la vida rau en l’esperança d’un futur menys cru.
En diem vida per fer-ho gros, però volem dir temps. L’únic que tenim és una engruna de temps per viure. La vida ens transcendeix: ens empara una estona i ens sobreviu una eternitat. I encara sort que, dins del trosset de temps poc o molt generós que ens toca a cadascú, podem jugar a escapar del present. Perquè hi ha instants terribles que no ve gens de gust esprémer, malsons que passaríem a càmera ràpida, vivències que no voldríem ni regalades. Quan la senyora Kiara s’entesta a amargar-nos l’existència, l’opció més terapèutica és gronxar-nos en una nostàlgia amable o imaginar un demà o demà passat en què aquest dolor d’avui ja no ens farà tant mal.
2
0
