Foto: Jordan Whitfield


Quan jo acabava els estudis de piano, fa devers vint-i-cinc anys, solia practicar sis o set hores diàries. De vegades, un poc més. Sobretot quan s’acostaven els exàmens. En tot moment vaig ser conscient que no seria mai pianista –no en tenia les condicions i, a més, jo ja volia ser escriptora–, però no podia deixar de tocar i tocar. Així i tot, vaig dedicar dos anys de la meva vida a no fer pràcticament res més. Cada dia en tres tandes: al matí, després de dinar i al capvespre. Sabia que allò que feia al final no em serviria de res: coneixia bastantes persones que havien acabat dedicant-se a fer classes i que amb el temps ja no eren capaces de tocar ni una Invenció a dues veus de Bach. Però no m’importava; jo no em movia de la banqueta. I havia pogut constatar que aquell fenomen no sols em passava a mi. Coneixia altres estudiants del Conservatori que pensaven ben igual. Un dia, una altra estudiant, caminant pels llargs passadissos de la Misericòrdia, em va confessar que no sabia què estava fent, que si dediqués tot aquell esforç a estudiar idiomes, per exemple, segurament ja en sabria quatre diferents i que d’allò en trauria més profit. Quina meravella. Però no. Encara que no seríem pianistes, ens obstinàvem a aprendre els Estudis de Chopin, les sonates de Beethoven i la Barcarola de Fauré, i no sé quines obres més fins a un total de nou. Haver aconseguit tocar un estudi de Chopin de dalt a baix sense equivocacions em va fer comprendre que les coses més belles del món són les que costen més esforç. No hi ha dreceres per arribar-hi.

És com escollir a quina platja vas a nedar. Pots triar-ne una a prop de Palma. Hi arribes en cotxe en cinc minuts. Trobes un forat per deixar-hi la tovallola i entres dins l’aigua, calenta i tèrbola. No et veus ni les cames ni res. Rere teu tot són edificis. I tot d’una notes algun plàstic o alguna cosa pitjor que et frega el cos o se t’aferra a l’esquena. Però si vas a la cala dels Suïssos, a la serra de Tramuntana, per exemple, gairebé impossible de trobar, et notes com en aquell estudi de Chopin. Has de fer un camí en pendent i avançar per diversos revolts. Travessar un gruix de canyes i baixar unes escales espenyades. L’aigua és molt freda. Neta. Transparent. Et veus les cames blanques. Tot. No te’n vols anar. Pensar en la pujada t’espanta. I, de sobte, et veus asseguda a la banqueta, davant el piano i amb el tribunal de l’examen expectant. Poc després surts de l’aigua, perquè t’esperen a casa per dinar. I, lentament, comences l’ascens. Et poses el capell i les xancles. Has nedat en el lloc més bell que coneixes. Per això costa tant arribar a dalt. Se’t fa llarg el trajecte. Fa molta calor. Sues i esbufegues. Quan ho aconsegueixes, t’atures una estoneta a descansar i alenar. Ja és massa tard per canviar les coses. No te’n penedeixes. I mira que t’hauria encantat saber idiomes.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Miquel Cerdà a novembre 13, 2019 | 16:24
    Miquel Cerdà novembre 13, 2019 | 16:24
    Impossible concentrar tanta filosofia (tanta veritat i tanta bellesa) amb tantes poques paraules. Per a assolir la saviesa no calen plans d'estudi ni psico-pedagogies ni currículums ni projectes educatius ni cap d'aquestes bajanades. Amb una ment clara i neta i amb amor i interès pel que realment val la pena n'hi ha prou i encara de sobres.

Respon a Miquel Cerdà Cancel·la les respostes

Comparteix

Icona de pantalla completa