Quan tot això passi

Foto: Juan Pablo Serrano Arenas

Quan tot això passi, mare, vindré a veure’t amb una orquídia vermella que portarà la marca de la vida per tot arreu. La deixarem reposar al final del passadís, allà on l’atzagaia del sol la pugui alimentar gairebé eternament. Ens fondrem en una abraçada mentre ens direm que ens estimem, i recordarem aquestes sis setmanes de distància com una prova inescrutable d’un amor discret, d’aquells d’abans, de dir-ho poc i de sentir-ho molt.

Quan tot això passi, mare, tornarem a venir un dissabte al matí, i la petita et buscarà, cambra per cambra, per fer-te un ensurt, per riure i recordar que, sovint, l’alegria i la senzillesa duen la teva cara. I menjarem macarrons, els mateixos que portes cuinant des de fa desenes d’anys, tan coneguts i enyorats. Com una carícia o una casa: sempre ve de gust tornar-hi.

Quan tot això passi, mare, no esperarem cap escala fins al cel, ni tindrem por dels bidons inflamables de l’infern. Seguirem creient en allò que veuen els nostres ulls, amb excepcions, com la teva xocolata i fruits secs, com el voler fer tornar amb nosaltres els qui ja no hi són. Farem coveta amb les dues mans i hi deixarem tots els consols, com un llençol sencer que ens guarda de l’abisme, una barca que ens espera al moll intermitent del dolor. Sota el sostre de la intempèrie, t’escric: per dibuixar-te un petó.