Per què no ho he vist abans? No mirem res detingudament, no aprofundim en res.
Una figura minúscula, debatent-se entre les ones, sota els penya-segats de l’Estaca de Bares, al fons d’escriptori de l’ordinador.
La foto té vora vint anys i la férem, la meua esposa o jo, en un viatge a Galícia, abans de casar-nos. En la còpia de paper devia ser impossible veure la figura; no l’hauria descobert mai si no l’haguera convertit, fa uns dies, en fons d’escriptori de l’ordinador. Hi canvie sovint el fons, totes les imatges em cansen.
Li la mostre. Queda sense alè, mirant l’escena com si es produïra ara. Però és un instant antic, irrecuperable.
Fem memòria. Vam veure algú acostar-se als penya-segats, abans de fer la foto?
—Feia un vent espantós —diu ella—, i havia començat a ploure.
—Ens refugiàrem dins d’un far abandonat —dic.
—Aquell indret imposava, tan desert.
Busque i trobe el sobre on guardem les fotos d’aquell viatge. A part de la que ara és fons d’escriptori, en vam fer una dotzena, a l’Estaca. Ella amb la cabellera embullada pel vent, ajustant-se el coll de la jaqueta, la mar grisa al fons; jo, meditabund, davant dels penya-segats… Però en una apareixem ambdós, també amb la mar al darrere, somrient, mirant la càmera.
Una càmera barata, sense disparador retardat.
Qui ens la féu, la foto?
Mirem de nou el fons d’escriptori, la figura debatent-se.
