Foto: C.G.
Camino pel carrer, amoïnada per un cas d’anorèxia que em toca de prop, i tot d’una em bufeteja la imatge d’un maniquí infantil: una nena amb serrellet i somriure beatífic que porta uns sostenidors rosa i un culotte. No són uns sostenidors qualsevol, no, la copa té una fina capa d’espuma perquè el pit quedi ben perfilat amb la forma “que toca”, que s’espera, que es desitja (que desitja qui, oi?). El culotte –també rosa, esclar– és acabat amb puntes de blonda.
M’agafen unes ganes terribles d’engrapar una destral i carregar-me l’aparador dels collons a destralades, perquè la ràbia se’m menja, que sí, que jo també tinc una filla i també ha passat pel virus aquest del rosa, i per més que tu facis, vivim en societat, què coi, i acabes amb el rosa per dinar, per sopar, per esmorzar, i després són les seves amigues que es comencen a posar sostenidors quan no toca, o les sèries pretesament infantils amb humor ofensivament adult (sovint fantasiejo amb guionisticidis), o les protagonistes de les pel·lis de Disney obcecades a parlar de casaments, com si a la mainada, testimonis diaris dels fracassos matrimonials dels seus pares, els preocupés gaire això de casar-se (cf. les temàtiques de les pel·lis de Ghibli).
Persisteix en mi la sensació que als fills els treus de casa i te’ls podreixen. Penso en els amics que se’ls crien sols i els envejo una mica, per bé que tot té avantatges i inconvenients, però ara no em feu parlar de homeschooling, cony, que jo us parlava de nenes sense pit que juguen a clics però porten sostenidors d’espuma i calces emblondades. Recordo el primer cop que, estupefacta, vaig sentir pronunciar la paraula sexi a la meva filla; devia tenir sis anys. Em van caure els mugrons a terra. Igual que aquell altre dia que em va dir si els deixava el mòbil, a ella i una amiga (cosa que no faig mai perquè el mòbil és una eina de treball). I per què el voleu? I em diuen –agafeu-vos fort–: per veure un vídeo porno. Amb set anys. Set. SET. I tu, a la inòpia, que no entens d’on pebrots ha sortit allò i furgues: que si la germana gran d’una, que si havien sentit campanes i, per evitar que la curiositat se’ls faci monstruosa, et veus obligada a donar explicacions a una criatura sobre les tristeses i injustícies de la vida.
També hi ha sempre aquelles veuetes –no sabria dir si ingènues, ignorants o directament perverses–, que diuen que no n’hi ha per tant, que si trobem bé que la canalla ens imiti en accions com rentar els plats, parar la taula o penjar la roba, per què hauríem de trobar malament que una nena de vuit anys es posi sostenidors d’espuma i calces amb puntes com si tingués cita per follar al pati de l’escola (podríem parlar aquí també de les parts de dalt de biquini de talla 5 anys). Ells hi veuen una línia recta, coherent, fins saludable, entre escombrar la casa i portar roba interior adulta. Després quan tinguin adolescents obsessionades amb l’aspecte ja ploraran; no els ho desitjo. Perquè una cosa és que s’emprovin la nostra roba i es disfressin d’adults una tarda de diumenge entre rialles, o que es maquillin per jugar, igual com es maquillen de tigre o d’extraterrestre (al capdavall, els adults no deixem de ser una mena de marcians per a ells), i una altra que desitgin sortir de casa amb talons i pintallavis i sostenidors de puntes amb vuit anys. El problema és quan disfressar-se de gran deixa de ser un joc.
I em començo a mirar la vida com un exercici d’aquells d’escola en què havíem d’unir els conceptes amb una línia. Jo veig una línia rabiosa entre l’anorèxia de la persona que estimo i la roba interior infantil sexualitzada, entre ella i les heroïnes tarades de Disney, anorèctiques també, obcecades amb casar-se que dormen maquillades i corren pels boscos amb sabates de taló. I si no l’hi deixes veure, serà la rara, i si l’hi deixes veure, collons, després no et queixis. Facis el que facis és com la tómbola però al revés: sempre toca, però malament. Lose-lose. L’has cagat, mama.
És curiós que, mentre assistim a un moviment de dessostenidorització de les adultes (les que s’hi atreveixen i a més no tenen un mamellam de mal portar unleashed), continuem tolerant aquesta manipulació social, agressiva i incessant dels cervells de les nenes i de la imatge d’elles mateixes.
No us dic res de nou, ho sé. Però no per això deixa d’indignar-me.
19
0
