Foto: Sean Molin
Hi va haver un dia en què tu i jo ho érem tot. A la nostra manera, sí. Amb el nostre dolor, clavat endins. Amb les nostres presses per estimar-nos i la nostra poca destresa per demostrar-nos-ho. Amb l’amargor del final, tan maldestres i covards pels comiats, que vam preferir callar-nos l’adeu.
No sé res de tu. Ni et busco, ni em busques. Més aviat ens faria nosa trobar-nos. Ja no hi ets, ni en els dimarts, ni en els diumenges, ni a la terrassa, ni a la llista del supermercat, ni als plans de l’agost, ni a les dedicatòries dels llibres, ni tan sols a les frases subratllades o a les cançons noves que sonen a la ràdio.
En quin moment precís hem passat de ser nosaltres a ser els altres? Per què soc incapaç de situar la frontera? D’assenyalar al calendari el dia i l’hora que vaig passar pàgina. Que vaig començar a viure sense tu, sense saber que ja no t’enyorava.
Passen els cotxes. Una ambulància té pressa. Un nen passeja amb els seus pares. Tot és normal. Avui tu i jo som aquell colom que ningú veu i que se n’ha anat sense dir res.
5
1
