Saps què em posa trista, pregunta ella. Què et posa trista. Que t’he conegut massa tard. Per què massa tard, vol saber ell. Perquè ja no em queden cançons que puguin parlar de tu. Ell fa un glop al cafè, pensatiu. En primer lloc, no em calen cançons que parlin de mi, diu. Ah no. No. Per què. Perquè és una imbecil·litat vanitosa. I si jo fos una imbècil vanitosa què faries. Et diria que no has de patir. Per què. Perquè a mi encara em queden cançons que puguin parlar de tu. Ah sí. Sí. D’acord. D’acord. Vols canviar de tema. No. I doncs. M’agradaria que em desenvolupessis la idea. Ella pensa, sospira, mira el sostre, s’acaba el suc de taronja. En vols un altre, pregunta ell. No, gràcies. Vols res més. Vull trobar un paral·lelisme adient per explicar-t’ho. Puc demanar un cafè amb llet, mentrestant. Sí, clar. Entesos, ara torno.
Quan ell torna a la taula, ella el mira amb cara d’haver trobat un paral·lelisme adient, que és una cara molt concreta i específica i identificable; tan concreta i específica i identificable, de fet, que ell ja sap, només de veure-la, que ella ha trobat un paral·lelisme adient. Digues, diu. Ella es posa en posició de començar a parlar, ell remena el sucre del cafè amb llet que tot just ha dipositat damunt la taula. Recordes els VHS, pregunta ella aleshores. Sí, clar. Recordes les cintes verges. Sí. I recordes les interferències de les cintes regravades, és a dir, de les cintes que ja no eren verges i sobre les quals gravàvem altres coses després. Sí. Doncs això. Què. Que sempre hi ha un moment a la vida en què les cançons, com els llocs, com les cintes VHS, són verges. Verges. Sí, verges; verges de records, d’evocacions, d’imatges, de sensacions, d’empremtes de persones; aquest moment pot durar més o menys i no sempre tenim el control sobre què es grava primer i per sempre a cada cançó verge.
A la cafeteria hi sona una cançó qualsevol i ell fa un glop al cafè amb llet. En quin sentit ho dius, això que no tenim el control sobre què es grava primer, vol saber. En el sentit que al principi, ingenus, ens pensem que sempre tindrem cançons que ens arribaran al cor, cançons que ens tocaran l’ànima, i per això ens permetem dedicar les primeres cançons verges sense filtres ni prudència; a vegades a bona gent que ens estima, a vegades a inicis incerts o a capítols intensos, i a vegades, amb sort molt poques vegades, a males persones que no es mereixien la virginitat d’aquella cançó. Ja t’entenc. Sí. Sí. El cas, però, és que hi ha un nombre finit de cançons destinades a ser les preferides i les que ens toquen l’ànima, i sovint és absurdament circumstancial que sigui una i no una altra la primera evocació o record o empremta o persona o sensació que hi deixa marca; a partir d’aleshores, però, i vinguin les persones que vinguin i els records que siguin, el cas és que aquella cançó ja mai no tornarà a ser verge i, sempre que l’escoltem, ens trobarem que hi ha una interferència prèvia, qui sap si més o menys especial o més o menys rellevant, que introduirà el nou capítol personal, la nova evocació, la sensació que ens produeix algú altre; aquella primera gravació es farà encara present, com si volgués emfasitzar que, si el capítol és nou, és perquè abans ja n’hi ha hagut un altre.
Es fa un silenci breu. Per la finestra s’adonen que fora s’ha fet fosc, però no ho esmenten. Això et posa trista, diu ell al cap d’una estona, amb un to ambigu que no és sentència ni interrogació. No ho sé. Per què hi has pensat ara. Perquè d’un temps ençà no trobo cançons que pugui col·locar al nivell de les altres, i em fa pena pensar que a tu, precisament a tu, només et podré oferir ser un regravat. A mi no em sap greu, ser un regravat. No. No gens. Però és que ser un regravat és trist, és com si fossis un colonitzador que arriba tard. Mai no m’ha atret ser un colonitzador que arriba d’hora. Així no et sap greu que no pugui associar només a tu cap cançó. No, això no és el que em sap greu. I què et sap greu. Que m’acabo d’adonar que, sense cap mena de dubte, jo també hauria d’haver demanat un suc de taronja.
