Foto: Rachel Adams


Em dius que, estirada al llit, veus l’hora que marca el rellotge de la cuina: “Senyal que ho han fet bé, això dels ulls”. T’han operat aquest mateix matí i ja pots prescindir de les ulleres com si no n’haguessis dut mai.

La teva nova nitidesa visual em fa certa enveja, però no és una enveja absoluta. No és aquella enveja de quan llegeixo un text que mataria per haver escrit però sé que no m’hi acostaré ni per error però quines ganes de seguir cosint paraules, amb un horitzó així. És una enveja, per entendre’ns, que no m’aboca a consultar pressupostos a les clíniques oculars.

I mira que les ulleres em fan nosa, sobretot quan suo o quan plou o quan saludo amb dos petons algú que també porta ulleres. I mira que fa quaranta anys que en depenc i encara me les trec cada cop que em fan una foto, no fos cas que quedés constància gràfica de l’evidència.

Deu ser que ens acostumem fins i tot, o sobretot, a les nostres mancances: em passa que no sé si m’agradaria veure-hi clar d’entrada, obrint els ulls i ja està. Tota la vida m’he sentit una mica desencaixada i les diòptries em semblen, com t’ho diria, una metàfora amable d’aquest meu desajust.

A més, malgrat que sovint busco les ulleres abans d’apagar el despertador, em sedueix la idea que puc allargar tant com vulgui el moment en què els vidres progressius –quin gran invent, els progressius– em regalen la visió que em falta. Mentre hi veig a mitges tinc la sensació que les coses que passen no m’acaben de passar del tot, a mi.

Deus pensar que soc com el nen que juga a fet i amagar tapant-se els ulls amb les mans, convençut que si ell no hi veu està fora de perill. I sí, de fet ja és això. Que la realitat no em trobi, per favor. La miopia com a escut contra els mals del món.

Perquè, desenganya’t: sempre arriba un matí que ens despertem i el dinosaure continua allí. Impassible. Orgullós de no ser un malson, de no haver-se extingit amb la nit. En matins com aquests, que poden repetir-se durant mesos i anys sencers, els miops juguem amb avantatge: la realitat desenfocada no fa tanta por. Quan el que voldríem és tornar enrere o almenys que s’aturés el temps, gairebé ens consola mirar de lluny el rellotge de la cuina –jo també tinc un rellotge a la cuina– i no saber-hi veure quina hora és.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: DanielQuiros a març 26, 2017 | 23:49
    DanielQuiros març 26, 2017 | 23:49
    Lo dit. Molt xulo, felicitats.
  2. Icona del comentari de: Merche Mallorca a març 27, 2017 | 01:03
    Merche Mallorca març 27, 2017 | 01:03
    Una vegada més reflexes tantes coses de jo...com és possible? No ho sé, però ho sent tant cert com quan la gent, els amics, les germanes o mumare em tornen demanar que com així encara no estic operada...com explicar tot el que tú dius?
  3. Icona del comentari de: Anònim a març 27, 2017 | 10:30
    Anònim març 27, 2017 | 10:30
    M' encanta el que dius!!
  4. Icona del comentari de: Anònim a març 27, 2017 | 19:20
    Anònim març 27, 2017 | 19:20
    molta força Eva!

Nou comentari

El piano

Comparteix

Moonlight Shadow

I stay, I pray / See you in heaven one day
Comparteix

Delirio de grandeza

Espero con el tiempo justiciero / que retornes buscando una ilusión de amor
Comparteix

Raindrops Keep Fallin’ on My Head

I'm never gonna stop the rain by complaining
Comparteix

Could You Be Loved

We've got a mind of our own/ So go to hell if what you're thinking is not right

Passadís

Comparteix

El silenci dibuixat

14 dibuixos plens de força, misteri i profunditat
Comparteix

Glups!

14 dibuixos d'Andrea Zayas que mostren el món sense embuts dels infants
Comparteix

La llum dibuixada

14 il·lustracions on la vida s'imagina a través de finestres il·luminades
Giorgio Morandi. Natura morta, 1953-1954 © Giorgio Morandi, VEGAP, Madrid, 2021
Comparteix

Giorgio Morandi, la ressonància infinita

La Pedrera fa un recorregut retrospectiu per l'obra del pintor i gravador italià

Comparteix