Reincident

Foto: Badly Drawn Dad

S’obren finestres imprevistes, projectes nous, propòsits que il·lusionen, i al mateix temps em sembla que t’enyoro com no t’havia enyorat mai, o com feia molts dies que no t’enyorava. Recordo la germana, no ets imbècil, només ets reincident, i em sembla tan bonic, tan amorós, que avui no em sap tant greu aquest permetre’m reincidir una altra vegada encara que només sigui amb les ganes i el desig, amb aquest fer-te present com si es pogués, com si volguessis, aquest rememorar-te el cos com si altre cop pogués besar-lo. Estaves bonica ahir, feies bona cara, m’han dit avui, i jo he pensat el vent i la tendresa i la lluita i el riu i el sol a les galtes, i la llum i el Delta i les companyes, i en canvi he tremolat per dins i m’han espetegat les dents com si tingués massa fred quan he tornat a pensar en tu. Soc al pont amb un pulmó atrapat en el teu riure i l’altre enllà, respirant sense atrevir-s’hi, en el paisatge que em promet aquest sol de primavera-hivern, en els somriures que em volen fer lloc, en desitjos de sofà i manteta els diumenges al vespre. Soc al pont esquinçada pel mig i només em calma el riu. M’endinso en l’aigua que ens volen prendre i em permeto enyorar-te molt, voler-te més, plorar-te tant.


* Text publicat al blog La vida té vida pròpia.