Foto: Badly Drawn Dad


S’obren finestres imprevistes, projectes nous, propòsits que il·lusionen, i al mateix temps em sembla que t’enyoro com no t’havia enyorat mai, o com feia molts dies que no t’enyorava. Recordo la germana, no ets imbècil, només ets reincident, i em sembla tan bonic, tan amorós, que avui no em sap tant greu aquest permetre’m reincidir una altra vegada encara que només sigui amb les ganes i el desig, amb aquest fer-te present com si es pogués, com si volguessis, aquest rememorar-te el cos com si altre cop pogués besar-lo. Estaves bonica ahir, feies bona cara, m’han dit avui, i jo he pensat el vent i la tendresa i la lluita i el riu i el sol a les galtes, i la llum i el Delta i les companyes, i en canvi he tremolat per dins i m’han espetegat les dents com si tingués massa fred quan he tornat a pensar en tu. Soc al pont amb un pulmó atrapat en el teu riure i l’altre enllà, respirant sense atrevir-s’hi, en el paisatge que em promet aquest sol de primavera-hivern, en els somriures que em volen fer lloc, en desitjos de sofà i manteta els diumenges al vespre. Soc al pont esquinçada pel mig i només em calma el riu. M’endinso en l’aigua que ens volen prendre i em permeto enyorar-te molt, voler-te més, plorar-te tant.


* Text publicat al blog La vida té vida pròpia.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Anònim a desembre 02, 2017 | 18:41
    Anònim desembre 02, 2017 | 18:41
    M'ha literalment tallat la respiració Preciós Sincer Mi sent-ho tant identificada... Moltes gràcies Sònia!
  2. Icona del comentari de: Anònim a desembre 03, 2017 | 19:08
    Anònim desembre 03, 2017 | 19:08
    Precios
  3. Icona del comentari de: Melàngia a desembre 04, 2017 | 00:17
    Melàngia desembre 04, 2017 | 00:17
    Continue desxifrant les notes del silenci que lentament acaronen la meua realitat, potser també la teua, segurament la nostra. La tristesa m'abraça cada cop més fort com forme s'apropen les fredes vesprades d'hivern. Però, he après a renàixer de les cendres, com un au fènix. Sóc foc dins, a pesar de tenir les il•lusions i esperances glaçades. Construim ponts per no ofegar-nos en les nostres pròpies penes. Dibuixem somriures cada dia que s'esborren amb les llàgrimes quan cau la nit. Però allà dins, a la penombra de l'abisme, trobe ferides que curen i cicatrius que comencen a sanar. Resona el riure amagat rere la cuirassa de la por. Oblide l'olor a ella i l'últim alè que em va regalar. Em despulle com la tardor fa amb els arbres. És l'hora d'aixecar-se i cirdar ben fort que continuem vives malgrat l'opacitat de la realitat. Que Sol també surt als matins del Desembre. Que mai és massa tard per tornar a estimar(-nos). Bona nit i gràcies per escriure
  4. Icona del comentari de: Anònim a desembre 04, 2017 | 00:43
    Anònim desembre 04, 2017 | 00:43
    En poques linies m'he quedat amb els pulmons atrapats i les llàgrimes als ulls...

Nou comentari

El piano

Comparteix

La nova cançó de Joan Dausà

Sortegem 3 entrades dobles per la festa de presentació a l'Antiga Fàbrica Estrella Damm
Comparteix

The Look of Love

Nina Simone, Dionne Warwick i Diana Krall canten la cançó popularitzada per Dusty Springfield
Comparteix

Jove per sempre

Que sempre facis coses per als altres i deixis que ells les facin per a tu
Comparteix

Bob Dylan, només ho sap el vent

Per quants camins l'home haurà de passar/ abans que arribi a ser algú?

Passadís

Comparteix

Les mans del metro de Nova York

14 fotografies que retraten gestos, guants i dits durant un trajecte subterrani
Comparteix

Paraules (úniques) d’amor

14 dibuixos descriuen mots singulars d'arreu del món relacionats amb l'art d'estimar
Comparteix

El naïf del Duaner Rousseau

14 quadres mostren l'evolució del pintor francès
Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor

Comparteix