Reincident

Aquest rememorar-te el cos com si altre cop pogués besar-lo

Foto: Badly Drawn Dad

 


S’obren finestres imprevistes, projectes nous, propòsits que il·lusionen, i al mateix temps em sembla que t’enyoro com no t’havia enyorat mai, o com feia molts dies que no t’enyorava. Recordo la germana, no ets imbècil, només ets reincident, i em sembla tan bonic, tan amorós, que avui no em sap tant greu aquest permetre’m reincidir una altra vegada encara que només sigui amb les ganes i el desig, amb aquest fer-te present com si es pogués, com si volguessis, aquest rememorar-te el cos com si altre cop pogués besar-lo. Estaves bonica ahir, feies bona cara, m’han dit avui, i jo he pensat el vent i la tendresa i la lluita i el riu i el sol a les galtes, i la llum i el Delta i les companyes, i en canvi he tremolat per dins i m’han espetegat les dents com si tingués massa fred quan he tornat a pensar en tu. Soc al pont amb un pulmó atrapat en el teu riure i l’altre enllà, respirant sense atrevir-s’hi, en el paisatge que em promet aquest sol de primavera-hivern, en els somriures que em volen fer lloc, en desitjos de sofà i manteta els diumenges al vespre. Soc al pont esquinçada pel mig i només em calma el riu. M’endinso en l’aigua que ens volen prendre i em permeto enyorar-te molt, voler-te més, plorar-te tant. 


* Text publicat al blog La vida té vida pròpia.

Comentaris

    Anònim Desembre 2, 2017 6:41 pm
    M'ha literalment tallat la respiració Preciós Sincer Mi sent-ho tant identificada... Moltes gràcies Sònia!
    Anònim Desembre 3, 2017 7:08 pm
    Precios
    Melàngia Desembre 4, 2017 12:17 am
    Continue desxifrant les notes del silenci que lentament acaronen la meua realitat, potser també la teua, segurament la nostra. La tristesa m'abraça cada cop més fort com forme s'apropen les fredes vesprades d'hivern. Però, he après a renàixer de les cendres, com un au fènix. Sóc foc dins, a pesar de tenir les il•lusions i esperances glaçades. Construim ponts per no ofegar-nos en les nostres pròpies penes. Dibuixem somriures cada dia que s'esborren amb les llàgrimes quan cau la nit. Però allà dins, a la penombra de l'abisme, trobe ferides que curen i cicatrius que comencen a sanar. Resona el riure amagat rere la cuirassa de la por. Oblide l'olor a ella i l'últim alè que em va regalar. Em despulle com la tardor fa amb els arbres. És l'hora d'aixecar-se i cirdar ben fort que continuem vives malgrat l'opacitat de la realitat. Que Sol també surt als matins del Desembre. Que mai és massa tard per tornar a estimar(-nos). Bona nit i gràcies per escriure
    Anònim Desembre 4, 2017 12:43 am
    En poques linies m'he quedat amb els pulmons atrapats i les llàgrimes als ulls...

Nou comentari

El Zapateado de Sarasate
El violinista Gil Shaham interpreta una de les peces més conegudes del compositor basc
Més entrades...