Il·lustració: Eva Armisén
La presumida que portes dintre hauria preferit anar-hi sense ulleres, però no et trauries les progressives ni per dormir, ara que has fet el pas de comprar-te-les perquè el braç et quedava curt a l’hora de fer zoom.
Et fa por arribar-hi sola. Potser no sabràs com trencar el gel, potser et farà cosa saludar segons qui, potser algú et comentarà que has canviat molt i tu entendràs que has envellit massa. Sort que el sopar és a peu dret i que la copa de vi et mantindrà una mà ocupada.
Els vidres caríssims t’ajuden a reenfocar el passat. La M. té un cor de tres pams i sap trobar les paraules justes. Els silencis del P. el fan tan interessant com llavors, però avui penses que si calla tant és perquè té poc a dir. En J. se t’acosta i no et cal aixecar el cap per veure’l millor, és d’una nitidesa a prova de vistes cansades: t’abraça i t’hi trobes com a casa.
La teva gent hauria pogut ser una altra, però és la que va ser. La que et va conèixer quan tenies menys anys i més certeses. Quan encara deies això no ho faré mai de la vida. Quan t’havies fumut hòsties de genolls pelats però cap gran patacada. Quan només et calien ulleres de lluny. Quan la nostàlgia era estreta i el futur era ample.
3
2
