Remeneu-me el whatsapp

Foto: Pixabay

Començaré per allò més obvi. Sí, filtrar una conversa privada, que no té cap rellevància per a la causa per la qual Lluís Salvadó està essent investigat, fer-ho just l’endemà del 8 de març, per desacreditar-lo a nivell personal just quan els ànims sobre el tema estan més encesos que mai i que ho faci aquest periodisme al servei del poder, que fa servir el codi deontològic per embolicar bacallans des de ja fa molt de temps és vomitiu. És guerra bruta, sí.

Ara bé: que el llegir no ens faci perdre l’escriure. La conversa s’ha filtrat. I el que en Salvadó hi deia també és vomitiu, ho agafem per on ho agafem.

M’ha sorprès llegir articles i comentaris a xarxes donant-li suport i disculpant-lo. Qui estigui lliure de pecat, que tiri la primera pedra, deien alguns, cosa que no fa més que confirmar que aquestes converses ofensives, com deia a l’article de la setmana passada, són més habituals que no ens pensem i les tenen homes que, a priori, ens semblen irreprotxables. És una xacra, de debò us ho dic. Aquesta conversa filtrada ha de servir perquè els homes que disculpen en Salvadó dient que ells també tenen aquest tipus de converses amb els seus amics es plantegin per què les segueixen tenint. O per què no arraconen els qui les propicien. El problema no és només aquesta conversa, el problema és que persones que defensen la igualtat públicament, a les xarxes i als mitjans i promouen el respecte a les dones, se saltin en la intimitat la pedra de toc sobre la qual cal edificar tota la lluita: el respecte mutu.

El bé col·lectiu passa pels actes individuals, sempre. Cal ser conseqüent. No pots defensar el reciclatge i, en arribar a casa, no separar el vidre. No pots dir que no ets racista i fer acudits sobre negres, encara que avisis abans (aquest que us explicaré ara és una mica racista, eh? Ho ho ho). No pots dir que creus en la igualtat i fer hihihahàs sobre les mamelles de les conselleres. Com volem abordar temes com l’equiparació salarial, el sostre de vidre o les agressions masclistes si no posem els fonaments, primer? Comencem per fer net de tota aquesta violència quotidiana. Fem-ho saltar tot pels aires, com diu Virginie Despentes a la seva Teoria King Kong, i construïm entre tots una societat en què no calgui fer bromes masclistes o racistes per demostrar qui sap què.

Si remeneu el meu whatsapp o el meu correu electrònic, hi trobareu coses que segurament no m’agradaria que ningú veiés. Ja ho té, això, la intimitat. Però crec que no hi descobriríeu res que, per molta vergonya que em fes, no us esperéssiu. Naturalment, no faig bromes sexistes ni racistes, perquè no les faig, tampoc, fora del whatsapp. No em diverteixen, aquest tipus d’acudits, i no m’agrada que me’ls facin.

Voler excusar aquest comportament inadmissible i fastigós brandant el salconduit de la intimitat i del “tots ho hem fet alguna vegada” no és, només, incompatible amb ser ferms partidaris d’una societat justa i igualitària sinó que us hauria de servir per veure que això que feu vosaltres al xat dels amics és tan vomitiu com el que fa en Salvadó amb el seu amic.

L’única diferència és que a ell l’han enganxat i vosaltres, defensant-lo, us retrateu sols.

L'últim metro

Qui jutja els jutges?

Vida secreta

Sis mil euros i al carrer

La vida té soroll de superfície

Als ocells se’ls en fum

Comentaris

Anònim març 12, 2018 | 01:00

Hi estic totalment d'acord! Prou hipocresia.

7

3

Respon
Anònim març 12, 2018 | 11:04

Jo també sóc dels que no m'ha fotut cap gràcia la conversa i a la vegada reconec que amb més o menys gràcia he explicat o m'han explicat acudits, anècdotes o realitats més o menys gracioses que poden ofendre. D'entrada, a mi, que es doni tanta importància a les mamelles, és insignificant. Aprofitar per fer gràcia, qualsevol altre aspecte de la fesomia, ja sigui, el nas, les orelles, el perfil o els darreres, em pot semblar igualment baix. En qualsevol cas, és del tot injustificable, utilitzant aquestes excuses. La veritat és, que si en algun moment he intentat ficar-me ala pell de Salvador, ha estat per a sorprendrem de la seva loquacitat i contextualitzar una mica més les argumentacions. D'una banda m'ha cridat l'atenció que un personatge a qui quan li planten un micròfon al davant acostuma a explicar-se en terminologia i tecnicismes indesxifrables pel poble ras, estigui tant clar i transparent via telefònica. Vaja, una mica en l'estil dels watsaps de Bruxel·les. D'altra, en el context de l'alta dificultat de trobar una candidata que accepti a estar exposada a un càrrec on, si o si, és molt fàcil acabar a la presó o l'exil·li, la conversa sobre la recerca pugui acabar en una desdramatització on s'acabin dient bajanades de quasevol estil, pot desembocar en aquesta desfeta. Qui no et diu, que un i altra estiguessin en un punt de la conversa en què es referissin a de quina manera podria resoldre un altra govern (més o menys llunyà, o més o menys bananer) la tria d'una consellera o qualsevol atre alt càrrec. Si no, quines són les virtuts que poden haver portat a "barbie" Arrimadas a liderar un fomació falangista. La seva facilitat per la mentida? La seva cara bonica? el nas? les orelles? De vegades, i començant per mi mateix, demostrem episodis en què exagerem en una finor de pell que frega el ridícul. I que en d'altres semblem acuirasats per unes "duríssies" en tota la pell en què ni ens immutem per més i més barroers que siguem. Posats a reaccionar, ens podem ofendre, o no, davant qualsevol circumstància. Ara mateix se'm acudeix un acudit del tot ofensiu, que em van explicar fa més de 20 anys, i que des de llavors em deuen haver explicat, o jo reexplicat, més d'una vegada. ACUDIT: En una conversa entre dos homes que fa temps que no es veuen, ....diu un d'ells... -He estat visquent mols anys a sudamèrica. -Que guai...t'ho deus haver passat pipa...Uruguai, Veneçuela, Argentina, Brasil...allà o ets futbolista o puta.... -je,je,je... -m'han dit que has tornat amb parella? -Si amb una brasilenya -(GLUPS!) ah, i en quin equip juga? La conversa, de l'estil ofensiu, busca el hihihihaha. I el podem interpretar de moltes maneres, més enllà del masclisme que supura. Amb qui és més critic o a qui ofèn també? amb la dona del tercer món? amb la societat interracial brasilera? amb la simplicitat dels homes? i així podríem seguir al voltant de diferents circumstancies culturals, socials i econòmiques que envolten diferents estereotips humans, homes i dones.

6

1

Respon
Eva Castellanos març 12, 2018 | 12:21

Sóc dona, em considero feminista, i conec a Lluís Salvadó perquè sóc la seva companya. Tinc prou evidències per dir-vos que estic convençuda que, "en la intimitat", Lluís no és masclista, ni en fets, ni en paraules. No més enllà d'algunes contradiccions que jo mateixa puc tenir com a feminista vivint en una societat patriarcal. No m'agraden les bromes masclistes. I si, la conversa filtrada és ofensiva. Estic d'acord que cal ser crítics amb el llenguatge sexista i amb tot allò que comporti una cosificació de la dona. Ens queda molt per avançar en aquest sentit. Dit això, us demano que feu l'exercici de repassar mentalment les vostres converses privades. Imagineu-vos que són examinades en lupa i publicades fora de context. Jo he fet l'exercici, perquè ja me n'han publicat una amb les meues filles, i no sé si en sortiran més. La indefensió és absoluta. Repasso mentalment, i no descarto sortides de to surrealistes. En alguns moments faig servir l'humor de l'absurd com a vàlvula d'escapament amb persones que saben com sóc, i que tinc la certesa que em saben interpretar unes paraules que mai diria en altres contextos, perquè no s'entendrien, i perquè en alguns casos, tampoc són paraules que es puguin interpretar de forma literal. En el meu cas, també coincideixo amb tu, Míriam, que no acostumo a fer bromes masclistes. Però si faig l'exercici de revisar tot el que dic, no ho voldria publicat. I us he de dir que em sento ferida i també molt trista. I aquest escrit no el faig només per defensar a Lluís de l'encarnissament que està patint, que també, sinó perquè estic convençuda que el que es vol fer "saltar pels aires" no és només la imatge d'una persona, sinó la d'un projecte republicà pel qual continuaré lluitant. Segur que de tot plegat en podem treure aprenentatges com a persones i com a col·lectiu.

14

1

Respon
Míriam Cano març 12, 2018 | 14:24

Una abraçada perquè estic convençuda que en Lluís i tu ho esteu passant malament i em sap greu si amb el meu article t'he fet entristir. Em sap greu de debò. Dit això, no considero que el meu article sigui un linxament. El que li han fet al teu company i a altra gent és fastigós i és el primer que deixo clar a l'article. Com bé dius, és una tàctica de desgast, pròpia de l'estat feixista que ens fa la guerra bruta des de fa molt de temps. És inadmissible i fa cagar de por, saber-nos vigilats i saber que qualsevol cosa que diem serà utilitzada en contra nostra quan menys ens ho esperem i amb independència de si està o no vinculat a la causa per la qual se'n pugui investigar. En escriure això, pretenia centrar-me, sobretot, en el fet de no normalitzar aquest tipus de converses, ni que sigui per descarregar-nos, visibilitzar que el masclisme estructural no és una cosa de garrulos, sinó que el tenim tan inserit a l'ADN que forma part de les converses d'homes que, de ben segur, són bona gent. Ho sé perquè tinc amics homes, a qui també faig saber quan s'equivoquen que aquesta no és la manera. Els qui em coneixen saben que sóc una gran defensora de l'humor. Com tu bé dius, és una gran vàlvula d'escapament, però no estic d'acord amb l'humor que ofèn per causa de sexe, raça o religió. I l'humor sexista és una cosa tan habitual, que ens sembla normal. I no pot ser que la defensa d'en Lluís per part d'altres homes es basi en un "això ho fa tothom", perquè és un problema que ho faci tothom. Com dic al final, l'única cosa que canvia entre el teu company i la resta dels homes és que a ell l'han enganxat i l'han sotmès a la vergonya pública i a la resta no. Com dic també a l'article, al meu whatsapp hi ha converses que em farien morir de vergonya, segurament. Perquè expliquen intimitats, perquè fan safareig d'alguna cosa i perquè, coi, pertanyen al meu àmbit privat. En això et dono tota la raó i insisteixo: és vergonyós que un programa i uns periodistes hagin utilitzat això per debilitar l'adversari. I, en aquest sentit, en Lluís té tota la meva solidaritat. I sí, com bé dius, d'això en podem aprendre. I ens cal molt, a més. Al que convido al meu article és, precisament, a demanar-se als homes que segueixen tenint aquestes converses perquè les segueixen tenint. Ni nosaltres hem de sentir-nos cosificades i denigrades ni ells han de fer el joc a aquesta masculinitat rància que sembla que estigui implícita en el seu sexe. Els qui em coneixen saben que no parlo des d'un feminisme excloent ni bel·ligerant, al contrari: crec que només entre tots podem construir un marc mental nou en què aquestes converses no tinguin lloc. I l'única manera, perquè això està ben enquistat, és no parar de qüestionar-nos les coses. Et reitero l'abraçada. M

4

1

Respon
Joel març 12, 2018 | 14:37

Dit això últim de la Eva, no hauria de fer falta cap més explicació em sembla a mi.

1

0

Respon
Eva Castellanos març 12, 2018 | 18:06

Míriam, Moltes gràcies per la teva resposta. Evidentment no és el teu article el que m'ha fet entristir. Simplement necessitava expressar el que estic vivint i Catorze em semblava l'espai més comfortable on poder fer-ho. Feu molt bona feina i continuaré recorrent a Catorze per enriquir-me com a persona. Una abraçada, Eva

7

0

Respon
Marc Bas març 13, 2018 | 13:56

Tot plegat és un pèl trist, i segurament la frase és totalment desafortudana... però es va fer en una conversa privada. Quantes dones no heu parlat d'un home... de si té bon cul, o està ben dotat... crec que tothom s'està passant amb aquests temes, però també crec que hi ha una causa-efecte molt més forta, perquè hi ha moltes dones cremades i cansades de tant de masclisme. El que em dol més de tot plegat, és que tinc contacte amb gent jove menor de 25 anys i molts són molt més masclistes que els de la meva quinta de 30 i 40. Està clar que alguna cosa no estem fent bé. Crec que la broma fàcil, la sàtira o l'humor entre converses privades ha de ser el de sempre si sinó pregunteu-vos si les dones a nivell privat no feu el mateix? Perquè cert que hi ha diferències i cal treballar per suprimir-les i obtenir una vertadera llibertat, però també cal ser conscients que som pesones i tant un home, com una dona, com un trasexual, tots ens fixem en el físic i algún dia, això pot ser motiu de coonversa.

1

0

Respon
Anònim març 15, 2018 | 01:13

Jo sóc dona i tinc aquest tipus de converses, tant sobre dones com sobre homes. I ric i no censuro ni em censuren. Els meus interlocutors, homes o dones, també parlen de culs, de mamelles, de mugrons... i aquestes converses les tenim amb normalitat amb segons qui. I si una dona és rància i sempre està de mal humor penses que és una malfollada. I si un home és no sé com diem “que el follin” com volent dir que ell no n’és capaç (ja m’enteneu). El que vull dir amb això ès que jo amb la meva intimitat faig el que vull, sempre que ningú se senti incòmode, i per tant no estic capacitada no considero que tingui l’autoritat moral de dir a ningú què n’ha de fer, de la seva privacitat. I això d’aquests dos era privat, era una conversa que els feia riure perquè només ells entenien el context sencer. I fora d’aquí, d’aquest espai íntim, això no ho haurien dit mai perquè és seu i només seu. Els van robar, els van robar la intimitat com qui s’escola per la porta de la teva habitació i entra al teu llit sense avisar. I com a dona vull donar-los tot el suport, a ells i a les seves famílies, perquè m’ha semblat de bojos que s’hagi aprofitat una conversa privada —PRIVADA— per fer tot aquest terrabastall. Us heu colat a la seva habitació, heu entrat al seu llit. PS: no hi apunto el meu nom perquè vindreu a fer-me escarnis: una dona no pot defensar aquests dos homes, segons ha quedat palès, i jo els vull defensar.

1

0

Respon