Foto: Eduard Militaru
Som a desembre i no sé com ens hem plantat en un mes tan llunyà, si fa dues setmanes era final d’estiu. Desembre és un mes que té molta pressa. Un mes que o te l’estimes o l’odies, no hi ha terme mig. Has de deixar enllestides moltes coses, tot sembla molt important, molt urgent. Com si el gener fos un precipici. Tancar, tancar coses! Hem de tancar l’any sencer. A sobre només hi ha mig mes hàbil i ho has de resoldre tot en la meitat de temps.
Entre tanta activitat, l’altre dia vaig aturar-me un moment perquè vaig haver d’anar a buscar un tractament nou per a l’esclerosi múltiple al Cemcat (que vol dir Centre d’Esclerosi Múltiple de Catalunya i està dins de la Vall d’Hebron). Són només deu pastilles a l’any, aquest tractament. No les perdis, que no saps quant val cada una, em va dir la infermera. Al final m’ho va confessar, quant valien. Poc més i caic de la cadira. Valien una barbaritat. Una sola pastilla és més del que cobra qualsevol al mes. Qualsevol que no treballi al Senat, ja m’enteneu.
Vaig quedar esgarrifada i vaig agrair viure en un país amb sanitat pública perquè si no, de l’EM, es tractaria Rita. Vaig marxar cap a casa amb el valor d’un safari per matar tigres de Sumatra a la butxaca, dintre d’una humil bossa de plàstic. Vaig pensar-hi molta estona. Vaig pensar en com pot haver-hi gent que defensi la sanitat privada. Vaig pensar en totes les farmacèutiques que hi ha al darrere, enriquint-se. Que multipliquen per milions de milions el preu d’una trista pastilla i ho fan simplement perquè poden. Perquè hi tenen el poder. Perquè algú els hi ha donat. (Algú = capitalisme despietat). Perquè és d’una crueltat despietada tenir la fórmula per tractar una malaltia i no fer-la accessible a tothom.
Potser seria un bon càstig deixar sense sanitat pública tots aquells que evadeixen impostos, que s’embutxaquen diners públics, com a teràpia per reflexionar. Perquè ningú escull emmalaltir, igual que ningú escull on neix i no per això no ha de tenir dret a ser curat quan pren mal, tot i que molts ho voldrien (són els ronyosos de primer-els-de-casa, a qui ja m’agradaria veure amb dificultats).
Torna a ser desembre i ja queda poc per tancar un altre any de merda. Però també us ho dic, més merdós hauria estat sense les frases que sovint salven el món quotidià: t’he cuinat un coc, ja hi aniré jo, si no estàs bé truca’m, i tant que ho faré, necessites res, com et trobes, si vols et munto els mobles. I ho diuen igual que m’ho va dir a mi aquella infermera: sense esperar res a canvi.
12
0
