Foto: Blake Cheek
Quatre gotes sota la llengua que t’han de rescatar del malson. Només quatre gotes, diuen, i l’ànima es calma com si l’acaronés alguna mare, algun pare, algun déu. Quatre gotes, només, i torna l’oxigen, l’avi que aixeca la barca de goma que us empresonava sota l’aigua, la mare que es llença vestida a la piscina i desencalla el flotador entortolligat entre les cames i s’omplen de cop els pulmons infantils que estaven a punt de rebentar. Només quatre gotes que et rescaten avui com et rescaten quatre versos, escribir para descansar/(escribir que el sol, en invierno, es hermoso)/por no llorar tan dentro / tan a escondidas. Quatre gotes sota la llengua i que la vida es faci un poc més lleugera, que no pesi com pesen aquests matins d’estiu a la ciutat, amb el mòbil a prop i desitjant que no soni, que no truqui ningú, no news, good news, i un ja no puc més atrapat sota la llengua. Quatre gotes i un rescat a temps com el d’aquest vespre, que ella i jo no som Thelma i Louise i no ha vingut a buscar-me amb un descapotable vermell però en tenim prou amb aquest bar de tapes del seu barri i la cervesa freda i les braves picants i aquest saber que hi som, i que ens cuidem. Quatre gotes, només, sota la llengua, i aviat tu, i aviat el mar, i aviat el sol i la pell i la vida que em fugia aquest juliol com si fos sorra entre els dits. Aviat la vida, quatre gotes, el rescat.
*text publicat al blog La vida té vida pròpia.
