​La resistència a l’oblit

Foto: Gemma Ventura

Si t’hi fixes bé, la punta de la fulla (encara) és verda. Em pregunto quantes coses petitíssimes de dins nostre es neguen a desaparèixer, malgrat la invasió inevitable de l’ara.

Que amb el temps tot es transforma és evident: l’estiu es fa tardor, la neu es desfà i tornen les flors. El desig canvia de cos i de nom. I el record d’aquell amor ara dura el que dura la tornada d’una cançó. Les dues orenetes que s’havien construït amb el bec un niu a casa i quan arribava el fred fugien cap a l’Àfrica, ja fa dos anys que no les veig arribar per la finestra. Però jo també he necessitat volar i, amb les ales esteses al cel i amb aquella vista d’àliga, he vist com deixava enrere persones i en trobava de noves.

En aquella bassa s’hi han fet algues: el que t’omplia un dia un altre dia t’ofega i au, atreveix-te a fugir de velles aigües. L’arbre creix, la vida empeny i cada cosa té el seu temps per molt que n’hi vulguis afegir més. Però a mi també em fa por no saber reconèixer quan s’acaben les coses. No tinc punteria per posar punts finals, ni tan sols comes. M’aïllo en parèntesis eterns, volàtils, que em fan de refugi, m’allarguen mentides i em salven de tanta rotunditat.

M’aturo enmig de la vorera. Jo, avui, soc la fulla roja que es resisteix a perdre l’últim rastre del que va ser.