Retalls

Em fascina la idea de petits trossos que conflueixen en un de sol

Foto: Arxiu


A l’Amèrica profunda tenen una tradició que m’encanta: els quilts. Per celebrar els grans esdeveniments a la vida de les persones, la comunitat es reuneix i li teixeixen un tapís. Si una noia es casa, les dones de “la tribu” confegeixen un d’aquests quilts, que pot contenir diferents motius sobre l’amor o sobre la seva infantesa, com un àlbum de fotos. Cadascuna de les dones, amb el seu estil personal, broda una imatge utilitzant retalls de roba i, en acabat, les uneixen totes, per crear una sola peça a mode de regal iniciàtic. Diuen que la van importar les famílies afroamericanes, que venien d’una llarga tradició d’expressar-se a través del tèxtil. 
 
La meva setmana comença, precisament, amb un tapís: el de l’Aitor Saraiba, que exposa les seves obres a la Error!Gallery de Gràcia. Un gran tapís amb alguns dels motius habituals de l’artista presideix la mostra de ceràmiques i il·lustracions. L’Aitor m’explica que va ser creat expressament per a una obra de teatre. M’explica també que la primera vegada que en va fer un, va ser quan vivia a Manchester, d’una manera ben curiosa: recollint peces oblidades de les bugaderies: llençols, cobrellits… trossets de vida de persones anònimes que esdevenien obres d’art un cop passaven per les seves mans. Li explico que em fascina aquesta idea: la de petits trossos que conflueixen en un de sol i que, a partir de les seves històries pròpies, en creen una de nova, feta de retalls. 
 
Perquè, en realitat, no és així amb tot? Dijous vaig presentar el meu segon llibre de poemes, Ancoratge, que parla sobretot, dels llocs i les persones que estimo. Parla de casa meva i del pis on vaig escriure a París. D’una Alaska que no he conegut mai, però que em sento meva. Hi ha les meves cançons, històries que he manllevat dels amics, els carrers que he trepitjat i alguns moments viscuts en companyia. Com en un quilt. Un llibre també pot ser un àlbum de fotos, un recorregut vital per tot allò que m’ha passat els darrers anys. 
 
Des d’ahir, que el tinc, no paro de mirar-lo, com si fos un nadó. L’objecte és preciós, sí. Edicions Terrícola n’ha fet un disseny magnífic. Però sobretot, me’l miro i hi veig les cares dels meus, com si hagués construït un tapís que em recorda constantment que sóc molt afortunada de viure. I de fer-ho tan ben acompanyada. 
 
Dissabte, a la seva exposició, l’Aitor ens va confessar que, de tant en tant, desplega els seus tapissos i se’ls mira una estona. Estic convençuda que, com jo, té aquesta sensació tan clara que el conjunt de tot allò que vivim està fet de retalls cosits amb cura i de la nostra empremta latent. Llegir un llibre o contemplar un quilt, un cop els hem escrit o fet, ens retorna inevitablement als moments en què cadascuna de les parts va ser viscuda. També al moment en què va ser unida amb la peça precedent o la posterior. 
 
M’agrada pensar en tot allò que contenen les obres d’art. En aquesta sensació d’autoria múltiple, quan l’artista es nodreix de tot el que l’envolta, de tots els que s’estima o s’ha estimat, de persones que potser no ha conegut. Quines històries deuen amagar els llençols que l’Aitor agafava de les bugaderies de Manchester? Qui hi va dormir? Per què ningú no va anar a recollir-los mai? 
 
Triar la peça, cosir-la a una altra, deixar-hi la teva empremta. I que en resulti un nou objecte, carregat de sentit i d’històries. Obrir els ulls, escriure poemes i posar-los tots junts. Fer un tapís. Mirar-lo i, inevitablement, somriure. 

Nou comentari