La revolució era això

Dino amb un amic de seixanta anys. Ens vam conèixer quan tots dos militàvem a la Crida a la Solidaritat en defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes. La Crida, vaja. Si esmento el moviment amb tots els cognoms és perquè una amiga de trenta anys em va preguntar abans-d’ahir què era la Crida. S’entén: aviat farà un quart de segle que la vam dissoldre.

El meu amic sempre havia parlat de la revolució que vindria. Una revolució des de baix que ho sacsejaria tot. Fa un temps, si te l’escoltaves, semblava o molt optimista o molt il·lús. Avui somriu. “És la revolució, ja la tenim aquí”. Aquí. Als carrers i les places. Ara mateix.

Rellegeixo Martí i Pol: “Potser caldria que trenquéssim la rutina fent algun gest desmesurat que capgirés la història”. I finalment, té: estem cridant qui som perquè tothom ho escolti. Estem pensant el futur lluminós i possible.

Mi-te-la, la revolució: ja la tenim aquí i fa bona cara. L’autoorganització popular i pacífica és la nostra millor carta. Hem guanyat confiança i ens ho comencem a creure: serem allò que vulguem ser. No sabem què passarà, no sabem com ho recordaran els llibres. Però un país que ocupa les escoles amb un somriure per garantir un referèndum és un país ben educat que mereix poder votar i mereix poder ser lliure.