Són les onze de la nit d’un dimarts. Fa moltes hores que tradueixo i estic cansada. Abaixo la persiana, m’enfonso sota el llit i desbloquejo la pantalla del mòbil. Llegir les notícies em fa venir mal de panxa, però no me’n sé estar. De vegades llegeixo, i torno a llegir, i m’adono que busco una explicació, un consol que mai arriba, i llavors encara em fa més mal.
Tanco les aplicacions i me’n vaig a la galeria d’imatges i, després, a les notes. Tinc una entrada del set de juny del 2020 que diu: de Rússia jo no me’n vull anar mai.
Aquests dies ho veig tot. La residència número 17 de la línia 8, tres noies en una habitació minúscula, una cuina que queia a trossos i les confidències de mitjanit. La Nàstia es fa les ungles, jo baixo a comprar xocolata, i la babuixka de la porteria m’escridassa: debuixka, a Rússia no se surt fora amb el cabell moll! Els matins, les tardes i els vespres a la universitat, els tarannàs sui generis de la majoria de professors i els dinars a correcuita a la stolovaia. Penso en Sant Petersburg, les escales de metro infern avall, el vent gèlid de vora el riu, les nits més llargues i les més curtes, un home que beu a les nou del matí, un altre que recita poesia a mitja tarda, els núvols que s’empassen els dies. Passejo i passejo i m’envaeix una sensació d’amor per l’immens; de sobte ho entenc: és aquí on havia d’anar a parar.
Dono voltes al llit i encara ho veig més clar. La Nino és al replà de l’escala, asseguda al marge de la finestra, cantant amb una guitarra a les mans, i un any més tard som en un pis atrotinat de Tbilisi bevent el vi del seu avi. La Saixa i jo vagaregem per la ciutat, ensomniades, i parlem de llibres i llengües, i al cap d’uns mesos correm per l’asfalt esquerdat i humit dels carrers de Kúptxino; m’aturo a fotografiar la grisor de les façanes i penso en aquesta lletjor dels afores soviètics que m’atrau inexplicablement. Recordo l’Adam, al Maiak, discutint sobre la primavera del 68 i el futur del futbol txec mentre la neu abrigava a poc a poc les teulades. I ens recordo al parc Sosnovka, un matí de primavera, passejant entremig d’arbres escarransits; el vent feia caure les fulles i jo en vaig agafar un parell: eren del mateix color que els seus ulls.
Però ara els obro i em colpeix una realitat que no sé com pair. Rússia s’acaba, s’esvaeix, i es queda dins meu com un mite d’infantesa orfe, nu. S’esborren els límits d’aquest indret monstruós del món on em vaig deixar caure. S’esborren les miques de poesia pertot arreu, els reflexos daurats dels canals i aquella incertesa que tombava cada projecció meva. No sé si es pot sentir una llibertat aclaparadora en un país que l’esclafa amb impetuositat, però jo la vaig sentir. No sé si una pot conèixer-se més en una ciutat estrangera que en la seva pròpia, però jo m’hi vaig conèixer.
No escric per fer sentir res o per justificar ningú. Escric per compartir un dol, un comiat forçat que em travessa l’ànima. Una barbàrie que no soc capaç d’entendre, una decepció que no sé reconciliar, un futur esmicolat. Visc en un estat de perplexitat, d’impotència i dolor, i tinc por que m’abandoni, que l’ull s’acostumi al bombardeig desvergonyit d’imatges devastadores i la consciència se’n desdigui. Sento que em quedo amb un amor sense objecte, a una distància insostenible, en un món mesquí. I el silenci d’un cel petersburguès que ja no contemplaré fins a adormir-me.
Continuo donant voltes al llit i reflexiono sobre el món, que és boig. Aquests dies tot em fa pensar en el vespre que els pares em van cridar al menjador i em van dir: els reis som nosaltres, Laia. I vaig plorar i plorar, perquè em semblava que la realitat havia perdut tot el que més estimava.
I penso en el dia que vaig entendre que si l’amor és cec, és pobre. Fa uns anys vaig anar a escoltar Svetlana Aleksiévitx a la Fabra i Coats i recordo que va dir que s’esgarrifava cada cop que veia estudiants amb una falç i un martell dibuixats a les habitacions de les residències. En aquell moment em va estranyar –els avis s’havien passat tota la vida al PSUC i els amics n’eren uns entusiastes– però quan vaig començar a conèixer gent dels països de l’est i vaig entendre tot el que s’havia fet en nom d’aquella falç i aquell martell, em vaig sentir ridícula d’haver idealitzat un sistema l’impacte del qual havia resultat ser tan fraudulent com el nostre. Vaig entendre que l’imperialisme és un cau de mort i follia, i que és tan nociu com tots els homes que hi projecten els seus deliris de grandesa i, de retruc, les seves mancances. I quan vaig tornar a Barcelona em va semblar que les mancances hi eren, també, que la intransigència subtil per tot allò que ens és aliè i competidor m’incomodava, que el sentiment de germanor sovint era imposat, i que el porprat del cel barceloní no era ni la meitat de bonic que el de Sant Petersburg.
Cada nit em sobrepassa un batibull d’emocions que es contradiuen en la foscor: la condemna més rotunda i la preocupació que una part del poble rus, les noies que surten vestides de negre avui, les que duen un llaç verd, o bé tothom qui protesta i pateix en la intimitat, pugui sentir-se desemparat; que se’ns tanquin les portes de la cultura més estimada i que m’adoni que aquest desamor em fa tant mal com les notícies que llegeixo.
Giro el coixí de banda i a poc a poc m’adormo. Ara camino per un bosc de bedolls. Soc petita, duc una camisa llarga, i el vent em fa dansar les trenes. A la vora d’on soc hi ha un aiguamoll i m’ajupo per caçar una granota. M’assec i l’acarono, roc-roc. La miro curiosa, l’agafo amb força; ja sé que no és meva, però he decidit que l’estimo i que l’estimaré per sempre més. Hi jugo una mica, li explico què vull ser de gran, i em sembla que es fa més i més bonica. Però té la pell llefiscosa i és bellugadissa; al cap de poc temps, s’escapa. L’empaito, regiro el bosc, i la crido, roc-roc. La veig, és damunt d’una pedra i es prepara per saltar. No! Es capbussa i desapareix. Em quedo contemplant el color tèrbol de l’aiguamoll durant una estona i, finalment, em sobrevé un pensament profundament trist: crec que trigarà molt a sortir.
3
