Rutines noves. Un missatge de bon dia al mòbil, cinc minuts de mandres sota l’edredó i dutxa amb molt de temps, ben calenta. Torrades al foc mentre puja el cafè. L’ordinador a la taula del menjador i les persianes obertes perquè hi entri la llum. Una estona llarga per mirar el cel, el pi del casal d’avis, el llimoner del veí del davant, la cúpula de l’església al capdavall del carrer. Quietud. Organitzar el dia sense pressa. Pensar-la un moment mentre obres el correu. Tornar a tenir temps de fer el llit, d’estendre les tovalloles humides, d’eixugar-te bé els cabells. D’anar al mercat entre setmana i escriure a la rebotiga. Dinar de carmanyola en un banc de la plaça davant de la feina i demanar un cafè llarg al bar del primer dia, atapeït de treballadors de la construcció que dinen de menú i s’escalfen el cos amb carajillos. Dinar-hi algun cop, agrair la destresa de la cuinera i la generositat de les racions. Comprar fruita per berenar. Recordar-la dos moments abans d’entrar a la feina. Recuperar la rutina de les classes, les programacions, el material d’avaluació, les llistes d’alumnes, les graelles i els llibres. Distreure’t un segon o vint (desitjar-la). Llegir novel·la negra al metro. Trucar al pare quan recuperes la cobertura i que et reciti Marcial i Horaci els deu minuts de trajecte fins a casa. Fer un mos mentre intentes escriure el desig. Esborrar tots els esborranys i creure malgrat tot que algun dia en sabràs. Fer-ne una rutina, també, d’aquest buscar els mots que diuen el que mai abans així, el que potser ja mai més així. Tapar-te fins dalt amb l’edredó i adormir-te sabent que demà ho tornaràs a intentar. I l’altre. I l’altre.
* Text publicat al blog La vida té vida pròpia.
