Foto: Samantha Evans Photography Seguir
Per fer la truita, em deies, s’han de trencar els ous. No volies salvar-te ni que et salvessin. M’ho deies sovint, i de vegades pensava, què vols que et digui, vols dir que cal. Les ferides primeres cremaven tant que estava convençuda que no seria capaç de suportar-ne cap altra –emplastre sobre emplastre sobre emplastre. Però tu insisties, per fer la truita s’han de trencar els ous, i jo, que no volia tornar a trencar-me per dintre, et mirava i sabia que un dia ens diríem adeu i hauria d’arreplegar-me els trossos. Que no vingui ningú a vendre’t fórmules màgiques, kàrmiques, analítiques, còsmiques, per salvar-te, Sò. I jo et deia que sí però de dins era que no, o a mitges, què vols que et digui, vols dir que cal. I aquí em tens, un desembre més, amb la mateixa convicció teva, vivint-ho, sentint-ho, ficant-m’hi fins al moll de l’os, travessant-ho, sent-hi. Ja ho veus. Després de tu, no m’ha tornat a fer por cap trencadissa. I a la vida, ja vam dir-ho, no hi hem vingut a passar-hi de puntetes.
* Text publicat al blog La vida té vida pròpia.
