Foto: Amanda Tipton


Amb la primera pixarada d’un matí qualsevol et cau a sobre un pensament com una tifa de gavina: ja no t’agrada anar als festivals de música. De fet, t’adones que tens la frase mig assajada per si es torna a presentar l’ocasió: “Estic gran per als festivals, els cos ja no m’aguanta una rumbada, xeic”, diràs una mica perquè et comprin alegrement l’excusa, una mica de veritat. Et pares a pensar què més ha deixat d’agradar-te. Ja no t’agrada anar als bars a la nit, ni parlar amb desconeguts, ni riure les gràcies a cretins que tenen una cara maca.

I això també és nou: ja no t’agrada llevar-te tard, no t’agrada xerrar massa, no t’agrada perdre amics, potser tampoc ja no t’agrada fer-ne de nous. Per no agradar-te, ja no t’agrada ni mirar la tele. Ves a saber què més ja no t’agrada. I tot això abans d’esmorzar. La fèrula, si molt t’encantes, encara a la boca. Perquè ara portes fèrula per dormir, que també és una cosa nova que ha vingut amb el temps.

Ahir ta mare t’explicava que no et van créixer els cabells fins que no vas tenir més d’un any. Vas ser una d’aquelles criatures que ja caminen i parlen una mica però que encara són calbes com un nadó acabat de néixer. Diu que sembla ahir, ahir mateix, que t’agafava als braços i et pentinava els quatre pèls amb la mà, que no calia ni raspall.

Ben bé ahir, que ta mare et pentinés la cabellera invisible, no podia ser perquè justament ahir va ser el dia que ta germaneta es va graduar en medicina. Ella diu que el camí per treure’s la carrera és llarguíssim però tu li expliques que no va així: mira, Núria, primer neixo jo, al dia següent arribes tu i, a l’endemà, ets metge. No sé què més ha passat entremig.

Per dins, tens la impressió que mai has deixat de tenir vint anys, però segur que en una conversa amb aquella tu postadolescent no t’ho passaries tan bé com et sembla recordar. Igual que quan quedes amb algú que t’agradava molt i constates que no, que ja no (i que bé).

T’entestes a repetir-te que el temps és mentida, que no existeix. Però quin coi de cosa que no existeix et converteix en una persona diferent? Ara t’agraden el matins, les flors, pixar sobre un bastonet la meitat de dies del mes, comprar verdures i ous de granja a la plaça i taral·lejar els ritmes de les cançons en secret. Aquest temps que no existeix et treu la son. Com pot ser que t’ensenyi tantes coses i, a la vegada, jugui en contra teva.

Potser és com aquell amic de qui no te’n pots acabar de refiar mai. Quan t’adonis que el temps t’ho ha donat tot, veuràs que també t’ho haurà tret tot.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Sandra Freijomil a maig 23, 2017 | 11:14
    Sandra Freijomil maig 23, 2017 | 11:14
    el sentiment que només es poden tenir ja a una certa edat, com canviem de gustos, de valors, d'instants màgics. M'ha encantat!
  2. Icona del comentari de: Anònim a maig 23, 2017 | 19:45
    Anònim maig 23, 2017 | 19:45
    M'agrada, perque reflexa el que molts hem sentit en les propies carns
  3. Icona del comentari de: Anònim a maig 23, 2017 | 20:18
    Anònim maig 23, 2017 | 20:18
    genial el text! Tot tot tot massa veritat...un tancar i obrir d'ulls i ja podem mirar enrere per saber allò que teníem i tenim.
  4. Icona del comentari de: Anònim a maig 24, 2017 | 19:39
    Anònim maig 24, 2017 | 19:39
    Perque quan t'en adones ha passat mitja vida, i els anys no tienen, tan sols els récords. Sempre tan encertats els teus articles!
  5. Icona del comentari de: Marina Llobet a maig 26, 2017 | 12:46
    Marina Llobet maig 26, 2017 | 12:46
    Una amiga del facebook, la Marta Torras, ha penjat el teu article a facebook, i quan he llegit el teu nom el primer que mha vingut al cap ha estat traducció i interpretació, pot ser? No n'estic segura perquè, tal i com li expliques a la teva germana, no recordo què va passar entremig! M'ha agradat molt el teu article, enhorabona :)

Nou comentari

El piano

Comparteix

La nova cançó de Joan Dausà

Sortegem 3 entrades dobles per la festa de presentació a l'Antiga Fàbrica Estrella Damm
Comparteix

The Look of Love

Nina Simone, Dionne Warwick i Diana Krall canten la cançó popularitzada per Dusty Springfield
Comparteix

Jove per sempre

Que sempre facis coses per als altres i deixis que ells les facin per a tu
Comparteix

Bob Dylan, només ho sap el vent

Per quants camins l'home haurà de passar/ abans que arribi a ser algú?

Passadís

Comparteix

Les mans del metro de Nova York

14 fotografies que retraten gestos, guants i dits durant un trajecte subterrani
Comparteix

Paraules (úniques) d’amor

14 dibuixos descriuen mots singulars d'arreu del món relacionats amb l'art d'estimar
Comparteix

El naïf del Duaner Rousseau

14 quadres mostren l'evolució del pintor francès
Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor

Comparteix