Foto: Amanda Tipton
Amb la primera pixarada d’un matí qualsevol et cau a sobre un pensament com una tifa de gavina: ja no t’agrada anar als festivals de música. De fet, t’adones que tens la frase mig assajada per si es torna a presentar l’ocasió: “Estic gran per als festivals, els cos ja no m’aguanta una rumbada, xeic”, diràs una mica perquè et comprin alegrement l’excusa, una mica de veritat. Et pares a pensar què més ha deixat d’agradar-te. Ja no t’agrada anar als bars a la nit, ni parlar amb desconeguts, ni riure les gràcies a cretins que tenen una cara maca.
I això també és nou: ja no t’agrada llevar-te tard, no t’agrada xerrar massa, no t’agrada perdre amics, potser tampoc ja no t’agrada fer-ne de nous. Per no agradar-te, ja no t’agrada ni mirar la tele. Ves a saber què més ja no t’agrada. I tot això abans d’esmorzar. La fèrula, si molt t’encantes, encara a la boca. Perquè ara portes fèrula per dormir, que també és una cosa nova que ha vingut amb el temps.
Ahir ta mare t’explicava que no et van créixer els cabells fins que no vas tenir més d’un any. Vas ser una d’aquelles criatures que ja caminen i parlen una mica però que encara són calbes com un nadó acabat de néixer. Diu que sembla ahir, ahir mateix, que t’agafava als braços i et pentinava els quatre pèls amb la mà, que no calia ni raspall.
Ben bé ahir, que ta mare et pentinés la cabellera invisible, no podia ser perquè justament ahir va ser el dia que ta germaneta es va graduar en medicina. Ella diu que el camí per treure’s la carrera és llarguíssim però tu li expliques que no va així: mira, Núria, primer neixo jo, al dia següent arribes tu i, a l’endemà, ets metge. No sé què més ha passat entremig.
Per dins, tens la impressió que mai has deixat de tenir vint anys, però segur que en una conversa amb aquella tu postadolescent no t’ho passaries tan bé com et sembla recordar. Igual que quan quedes amb algú que t’agradava molt i constates que no, que ja no (i que bé).
T’entestes a repetir-te que el temps és mentida, que no existeix. Però quin coi de cosa que no existeix et converteix en una persona diferent? Ara t’agraden el matins, les flors, pixar sobre un bastonet la meitat de dies del mes, comprar verdures i ous de granja a la plaça i taral·lejar els ritmes de les cançons en secret. Aquest temps que no existeix et treu la son. Com pot ser que t’ensenyi tantes coses i, a la vegada, jugui en contra teva.
Potser és com aquell amic de qui no te’n pots acabar de refiar mai. Quan t’adonis que el temps t’ho ha donat tot, veuràs que també t’ho haurà tret tot.
19
2
