Sempre

El regal és la vida així de junts, com si fos una obra d’art

Foto: Chaz McGregor
Foto: Chaz McGregor

No me abrazarás nunca
como esa noche
nunca.
No volveré a tocarte.
No te veré morir.

Ya no, Idea Vilariño


Diumenge vaig fer anys. No té cap importància. Bé, per a mi sí, que ja en fa massa que els veig passar massa ràpid, com si passessin de llarg, però no la té en absolut per a la resta de la humanitat. Només ho dic perquè l’esdeveniment m’ha portat a pensar en la qüestió dels regals.

En el fons fa anys que ho sé, tot i que mai m’he atrevit a afrontar el tema de cara. Sempre he notat que em passa alguna cosa, amb els regals, amb el fet de rebre’ls, en concret. Fer-los no, fer-los m’agrada, ja veus tu, dec usar vares de mesurar diferents per a mi que per a la resta del món. Des de menudeta, des que tinc memòria i sé d’on surten els regals (és a dir dels diners, és a dir de l’esforç dels altres, a menys que et relacionis amb vividors o mangantes o amb jugadors de futbol masculí de primera divisió) que em sento malament en rebre’ls.

Els que em coneixen bé sempre em diuen que és molt complicat fer-me un regal. I suposo que ho deuen dir perquè mai faig cara d’alegria o satisfacció, ni tan sols de sorpresa en obrir-lo. El que passa és que m’envaeix un mena de greu. Em sap greu que hagis hagut de pensar què comprar, sortir a fer-ho, pagar-ho, donar-m’ho expectant. És tot un tema. Ja abans d’obrir-lo m’entra l’angúnia de pensar que segur que no posaré la cara esperada. I tot seguit em sento desagraïda per no fer la cara esperada. Per això quan algú em diu què vols que et regale sempre dic no ho sé, no res, no em fa falta res. En realitat, jo tampoc sabria què regalar-me.

Acabo de fer trenta-set anys, mal moment per complir-los, sempre ho dic, després de Nadal i Reis, quan ja no queden idees ni ganes ni fam i tots tenim ressaca. En general no em fa il·lusió cap cosa material (bé, algun llibre sí, confesso, i enguany m’ha caigut la Poesía Completa d’Idea Vilariño, gràcies!) ni entenc l’idioma de la moda ni em diverteix anar de botigues. Em fa vergonya ser la protagonista d’una festa i em sap greu rebre regals. No sé si dec ser rara o què. A vegades m’hi sento. Però aquestes festes ha passat una cosa singular: un dels regals que he rebut és una foto nostra impresa, somrients, amb la seva galta contra la meva, una foto grossa, ampliada, com un quadre. Em va impressionar molt, és el temps aturat recordant-me que el regal és la vida així de junts, com si fos una obra d’art.

La tenim dalt de la tele (sí, no som dels que no tenim tele) i sempre que vull aixeco la mirada i ens miro i penso

et besaré en anar-me’n
sabré com és viure junts
estimar-nos
esperar-nos
ser-hi.

T’abraçaré sempre
com aquella nit,
sempre.

Comentaris

    Esther Gener 11, 2022 2:53 pm
    He fet anys el dia 7, aquet mateix divendres, se de lo que parles. La sensació de néixer el dia que no toca em perseguirà sempre, l unic bo que es nomes els propers recorden aquesta data i jo em salto el tema regals, ja els pares feien un 2x1.

Nou comentari

Les feines dels nens d'abans
14 fotografies que mostren l'explotació infantil que patien infants a principis del segle XX
Més entrades...