
Foto: Chris Perriman
I arriba un dia –sempre arriba un dia– que la quotidianitat s’esfuma i passes a surar en una altra dimensió. No t’aixecaries del llit ni et vestiries ni sortiries al carrer, però et lleves i et poses la mateixa roba d’ahir i avances amb la vista clavada a les rajoles de la vorera, sense veure ni les rajoles ni la vorera ni res. La gent fa el que feia abans: espera l’autobús, calcula quan tocarà fer el canvi d’armaris, tragina preocupacions que no són les teves. Tu ets una peça desencaixada, no goses alçar el cap ni mirar ningú. La veïna del sisè et diu hola i un intent de balbuceig se t’encalla a la gola o més avall. El dels llegums cuits et pregunta com estàs i respons posa-me’n tres quarts, gràcies. Ho dius tan cap endins que t’ho fa repetir.
Però també arriba un dia –sempre arriba un dia– que la quotidianitat perduda truca tímidament a l’intèrfon. Perquè els minuts d’ara es fan eterns, i a la llarga tanta intensitat és impossible de suportar. Després de dutxar-te dediques un moment a decidir quina samarreta et poses. A l’ascensor et sorprens a tu mateixa articulant un “aquinpisvas?” que s’entén a la primera. Reps una notícia que abans t’hauria fet tocar el cel i notes que se’t desperta la il·lusió anestesiada. Obres un llibre i aconsegueixes ficar-t’hi fins a acabar-lo. En comences un altre que et transporta lluny d’aquí. És un gran què, un progrés extraordinari: ja pots tornar a llegir.
Se t’havien eixugat les llàgrimes semblava que per sempre més, però el cistell de verdura ecològica regalat per uns amics t’ha aigualit els ulls: no sabies que existien les albergínies blanques. També t’has emocionat amb el ram de crisantems que t’ha fet arribar una companya de gremi: t’ha recordat aquell altre ram que et van enviar no fa pas tant, quan els minuts duraven tan poc que hauries volgut aturar els rellotges. El dia –tant de bo arribi el dia– que tornis a ser una aixeta mal tancada ploraràs sobre mullat, aquest cop d’alegria. I potser et permetràs una frivolitat de les que s’amaguen sota el llit quan la vida fa pujada, però que ens ajuden a caminar mentre dura la calma.