Nosaltres dos no votarem. La nostra història individual, molt diferent l’una de l’altra, fa que no podrem votar al referèndum d’independència de Catalunya o a les eleccions plebiscitàries, perquè no tenim, ni l’un ni l’altre, la nacionalitat espanyola. I a vosaltres, que podreu votar, us mirarem amb enveja, amb frustració fins i tot, perquè voldríem contribuir a alliberar aquest país que també és nostre amb l’únic gest que val en un règim democràtic, el gest de deixar caure una butlleta dins una urna. No votarem, però ja fa temps, ja fa anys, que maldem per contribuir amb modèstia a fer avançar aquest país cap a la seva necessària, justa i urgent independència. El vostre esforç és el nostre, els vostres fruits seran els nostres, i l’endemà mateix de la proclamació de la independència farem cua allà on calgui per obtenir la nacionalitat catalana.

Mentrestant, però, com bé ho sap tothom, la feina és immensa i res no està guanyat. I nosaltres dos tenim la gosadia de pensar que més enllà dels arguments més sòlids a favor de la independència —arguments racionals o emocionals, evidents o subtils, antics o recents— podem, a vegades, aportar alguns elements originals al debat. I que és precisament perquè no tenim la nacionalitat espanyola que podem aportar aquests elements, perquè si bé estem plenament immergits a Catalunya i plenament capficats en la causa del seu alliberament, el fet de no tenir la nacionalitat espanyola ens dóna, per moments, la possibilitat d’una mirada diferent. Ens dóna una distància, curta però real, que ens permet de tant en tant tenir un punt de vista i, doncs, arguments, que poden ser útils a l’independentisme. La nostra ambició, doncs, en aquest espai, serà precisament aquest: intentar ser útils i fer de la frustració de no poder votar un avantatge que aprofiti a tots aquells que seran prou amables per llegir-nos.

És més, la democràcia no consisteix únicament en el gest de deixar caure la butlleta dins una urna, sinó que aquesta butlleta no té gaire sentit sense totes les altres activitats associades a un país democràtic: la llibertat d’expressió —sigui creativa o política— les manifestacions, el dret de reunir-se, el dret de dir pestes del govern que ens governa encara que l’hàgim votat. Etcètera. (Hi ha força països —com ara la Federació Russa o Ucraïna— en què es pot deixar caure totes les butlletes que es vulguin dins les urnes, tot donant a l’estat un poder que abusa de seguida a través de la prepotència autoritària i la manipulació de la justícia; de fet, sembla que aquest sigui justament el model que l’estat dit espanyol vol seguir, cada cop més). Tot i que no podem votar, doncs, sí que encara podem dir-hi la nostra i de la manera que més ens plagui. I això vol dir, en part, especular sobre el futur estat independent. Qui tindrà dret a un passaport català? Hi haurà idiomes oficials i en el cas que sí, quins? El tema tan polèmic en el seu moment frankfurtià de qui és i qui no és un escriptor català, com es resoldrà? Els immigrants tindran exactament els mateixos drets que tots els altres residents de Catalunya? Quin paper (o papers) tindran els votants i polítics unionistes?

La independència futura de Catalunya dóna per molt, en bona part perquè es tracta d’una oportunitat única: la de crear un país sencer de dalt a baix, sense donar res per descomptat. Es podrà reorganitzar el futur estat de manera que sigui molt més proper als ciutadans que l’estat actual d’Espanya (o que la Generalitat actual, ja que hi som). Es podrà reorganitzar el sistema sanitari i els serveis socials d’una manera que farien que els mateixos noruecs ens acabessin envejant. Es podria reorganitzar el sistema educatiu d’una manera lògica i intel·ligent, ja que no hi haurà ingerències foranes cada dos per tres. I per fi es podrà internacionalitzar la cultura expressada en llengua catalana, tot assegurant, per exemple, que els noms de molts autors que entre nosaltres són prou coneguts, siguin coneguts i ben coneguts arreu del món.

Les possibilitats i els perills d’un estat acabat de crear són immensos. Volem assenyalar-los, comentar-los, criticar-los i anticipar-los amb fruïció, si cal. Aviat és dit. D’aquí la idea que per fer-ho calen quatre mans, precisament.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Josep Tintó a abril 01, 2014 | 06:30
    Josep Tintó abril 01, 2014 | 06:30
    Tinc una mica de por, L'afany de perfecció que e sempre ens té corpresos als catalans, no voldria que s'encomanés també als nous de catalans. La dita de que lo millor n'és enemic del bo, jo no l'oblido. Tenim la temptació de barallar-nos quan en lo fonamental i urgent ja estem d'acord, pels serrells que poden esperar a ser discutits i resolts quan la democràcia sigui tota nostra. Tinc una mica de por que al acostar-se el dia D les discussions ‘serrellaires’, ens facin perdre el nord. Altres cops ha passat. Cal no repetir errors històrics. Està bé de parlar-ne de com serà el nou país , però tranquil·lament; molt tranquil·lament... Temps tindrem.
  2. Icona del comentari de: Carme Cat a abril 01, 2014 | 20:44
    Carme Cat abril 01, 2014 | 20:44
    La deriva imparable de l'estat espanyol cap a possicions del passat, recentralitzadores, autoritaries, intransigents,desequilibradores i sobretot injustes -el seu sistema esta basat en fer pagar sempre justos per pecadors,i al pas que anem, o ens fan anar, si no ho aconseguim ara, acabariem tots sent uns sants sense materia, vull dir q ens esborrarien completament del mapa,a base de no deixar-nos espai per res, cada cop mes escanyats, fins al punt de,si podien, no deixarien ni rastre, complint amb escreix allo q l'Esperanza Aguirre va dir del nostre pais "Catalunya es de todos los espanyoles", i com q nosaltres no som espanyols, ells han estat els primers en no reconeixe'ns com a tals, fent-nos-ho veure perque ho tinguessim ben clar, amb discriminacions de tota mena, invasions i guerres terribles quan protestavem. I despres immensos allaus migratoris, molts vinguts x colonitzar.Es la nostra historia, q hem de tenir ben pressent i ella ens impedira recular. La por,el q ens han fet o ens farien. Qualsevol altre perill, no es comparable.Si volem tenir algun futur,hem d'alliberar-nos d'Espanya i no oblidar q no fa massa, als camps de futbol cridaven "A por ellos, que son pocos y cobardes" i el lema no era nomes esportiu, perque ara que tot ha canviat, ja no ho diuen.
  3. Icona del comentari de: Jaumejoan a abril 14, 2014 | 12:26
    Jaumejoan abril 14, 2014 | 12:26
    També m'ho mire des d'ací sense dret de vot, però amb la il·lusió d'un poble que camina plegat, d'una gent que al vostre costat participa amb molts fronts oberts, lluitadora de mena. A votar, a llegir, a escriure, a viatjar, a caminar el país, a parlar la llengua, a mirar el paisatge, a conèixer la història...

Respon a Jaumejoan Cancel·la les respostes

El piano

Comparteix

De mi

Som de carn i os i som esquerda
Comparteix

Paranoid Android

When I am king / You will be first against the wall
Comparteix

No ho puc fer per tu

Si ets bo per començar, també vull veure si ho acabes
Comparteix

Something

I don't want to leave her now/ You know I believe and how

Passadís

Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari

Comparteix