Foto: Luis Galvez
Tallar-te’ls ben curts només va ser un primer pas. Així el canvi serà més progressiu, et va aconsellar l’oncòloga. Ni tan sols et vas plantejar si et quedarien bé o no: exigències del guió. Dues setmanes a comptar des de la primera sessió de quimioteràpia i et començaran a caure. T’ho va explicar abans que t’atrevissis a preguntar-ho.
S’acosta el dia D i cada matí te’ls estires per comprovar si encara se t’arrelen. Però avui no ha calgut. Només llevar-te has evidenciat les primeres restes del naufragi sobre el coixí. T’has passat la mà pel cap i n’has enretirat un ble sense gairebé tocar-los. Incrèdula, has repetit el moviment i una certesa t’ha colpejat: ja no tens on amagar-te.
No pots deixar d’observar-los sobre els palmells. Tranquil·la, que et tornaran a créixer, et diuen tothora. Tenses la boca en un somriure amarg. No és tan fàcil. No és tan frívol. Saps que això tan sols és el principi, i que després dels cabells també et cauran les celles i les pestanyes. I l’autoestima. I l’ànima.
Amb passes feixugues et dirigeixes al bany. Acciones la màquina de rasurar i el soroll reverbera per tota la cambra. També dins el teu cap. L’espill et retorna una mirada humida mentre els acarones per últim cop. Et mossegues amb força els llavis i, amb l’aparell, et ressegueixes de manera mecànica les corbes cranials. Notes com es precipiten flonjos sobre els teus peus descalços i continues l’operació amb els ulls clavats a les ninetes tremoloses del mirall.
El soroll s’atura i el silenci t’aclapara. No suportes el teu reflex i, marejada, t’asseus al terra. Ja ets una altra. Una malalta. Sanglotant, enfonses el cap entre els genolls. Tocada i enfonsada. T’has quedat sense refugi.
1
0
