El sensesentit

Foto: smilla4

M’ho va dir fa temps un amic poeta: “El sentit de la vida no és un secret amagat no sé on com en una pel·lícula de l’Spielberg. La vida té el sentit que tu li donis”. Aleshores, ho confesso, aquesta idea em va tranquil·litzar. Si no es tractava de buscar-lo amb un mapa a la mà, si només depenia de mi, me’n veia prou capaç, de donar un sentit a la vida.

Això era abans. Abans que tot plegat perdés tot d’un plegat el poc o molt sentit que tenia.

Llegeixo El año del pensamiento mágico, de Joan Didion, en castellà. No sé com en deuen dir, en la traducció catalana, del sinsentido espanyol, que es deu correspondre al nonsense anglès. El diccionari em suggereix que en digui absurditat o absurd. Però cap paraula parla tan clar com la inexistent sensesentit.

Imagina’t caminant per una atracció de fira en què el terra es mou i les parets fan trampes. O enmig d’una boira tan espessa que sembla que t’hagi d’escanyar. O dins d’un somni amb ínfules de malson que no s’acaba mai. Imagina’t fent coses i coses com un autòmat, sense reconèixer en tants gestos apàtics res del que et definia. Imagina’t rere una finestra amb les persianes sempre abaixades. Imagina’t que una bona part de tu –la millor part de tu– està més morta que viva.

Som atzar i venim del buit i avancem sols cap enlloc. Desenganya’t: el sentit és que no hi ha sentit. Però cantem, escrivim, ens creiem déus, ens putegem els uns als altres, discutim sobre naps i cols i, fent girar la roda del sensesentit que ens acull, fins i tot gosem reproduir-nos. Coincideixo lletra per lletra amb la següent reflexió de Xavier Rubert de Ventós: “No content amb la meva, de mort, n’he fabricat quatre més. Que bèstia! Excuseu-me, fills meus, per haver-vos-la contagiada… Obriu els ulls a la posta de sol a Empúries per mirar de perdonar-me”.

Excuseu-me, fills meus. Inventarem respostes impossibles davant d’un mar en calma.