Foto: Darwin Bell
Potser el que més m’agrada de tu és com em mires. Com no goses. Com et llences.
Que no ho vull admetre, ni vull que t’espanti el que sento, però se’m fa massa evident: ens necessito més. Em sobra el temps que no compartim, em pesen les paraules que no et dic.
Abans que marxis, deixa’m allargar una estona la sensualitat d’aquest silenci. Sentir-te tan endins que per un moment em sembli que hi seràs sempre, en aquest lloc on has arribat. Que és el mateix que havia tancat amb set panys. Quan donava per fet que ningú hi tornaria a entrar.
I tu, no sé com, tot d’una, sense demanar permís, t’hi has filtrat. Caminant entre les runes d’aquest cor coix i destronat. Com si encara es pogués escombrar, fer net i bategar.
Però no ho veus que no ens coneixem? Ni tan sols saps quantes coses he arribat a perseguir, ni quantes nits m’he perdut. Tot és estrany. Perquè et voldria aquí, però algú em diu: no corris, que t’entrebancaràs. Algú em recorda: no ho donis tot, que et quedaràs sense res.
M’agradaria estimar-te i deixar de pensar quan s’acabarà el que amb prou feines ha començat. Tenir el valor d’escriure el teu nom, amb lletra lligada, al racó d’aquesta primera pàgina. I que tu escrivissis el meu, com si només fos un petit esbós.
Que quan aixequi la mirada, tu no hagis fugit. Que no em quedi sola, drogada d’esperances i veient com els set panys es tornen a tancar.
