Si li escrivissis

Serien com a molt tres línies, però estaries una hora posant i traient paraules

Arxivat a: Cambres pròpies

Foto: Janine


Si li escrivissis potser començaries com es comencen les cartes que s’escriuen a mà. Ei, hola. Com estàs? Quant de temps, oi? Mira, és que avui així de cop i volta he pensat en tu. I li parlaries com si fóssiu amics i no haguessin existit mai els llençols, els llavis humits, el clatell, els cinc dits. Et sentiries obligada a justificar aquell impuls dient el temps que fa que no us veieu. L’exageraries, per dissimular que saps exactament que són tants anys i tants mesos i tants dies. 

Serien com a molt tres línies. Però estaries una hora posant i traient paraules. Mentre anessis teclejant, ni tu mateixa entendries per què ho fas. Et sentiries estranya enyorant quan no saps ben bé què és el que trobes a faltar. Preguntant quan en el fons tampoc vols saber-ne la resposta. Només escriuries, com ho podries dir, per treure aquest neguit que no saps d’on ve ni on vol anar.

Abans de clicar enviar te n’estaries de preguntar si ell també sap com n’és, de difícil, escriure una majúscula després d’un punt final. I si la vida li ha ensenyat a girar pàgina amb més traça que a tu. I si els records tornen sense cap més pretensió que dir-vos, fluix –no fos cas que algú altre ho sentís–, tot allò que un dia vau ser.
 

Comentaris

    Anònim segle XX Octubre 17, 2016 4:44 pm
    Queda lluny aquella primera hora posant i treient paraules. Ara, avui, prop dels cinquanta mesos omplint el cistell d'esborranys, les paraules menys sentides sobreïxen per aquesta finestra.
    Anònim Octubre 11, 2016 7:36 pm
    m'has tret les paraules del cor. Gràcies
    Anònim Octubre 11, 2016 5:14 pm
    Jo un dia ho vaig fer. I ell tampoc havia passat pàgina. I el destí ens havia portat a viure a 15 km de distància i ben lluny de la capital. I teníem fills. I ex-s I per un moment hem tornat a tenir 20 anys. I... qui sap!
    Barrous Octubre 11, 2016 8:25 am
    Fantàstic i real. Quantes vegades voldríem escriure-ho. Més aviat, quantes ho pensem i en canvi quants neguits s'eviten fent-ho. Si més no per desfer-se de moltes altres paraules que un dia van ser veritat.
    Lluisa saenz Octubre 11, 2016 6:50 am
    Potser, no cal escriure. Molt bo.
    Anònim Octubre 10, 2016 10:36 pm
    No et buscava. Jo tenia la meva parella, a qui estimava molt, fins que et vas creuar en el meu camí. Inconcientment hem vas trecar tots els esquemes i hem vas capgirar la meva vida perfecte. Hem vas donar ales i hem vas prometre viatjar a la lluna amb elles. Hem vas fer volar ben lluny i un cop allí en la llunyania hem vas deixar anar, sobtadament, sense un previ avís. Sola i ben lluny de la meva vida real hem trobava preguntant-me si volia baixar o no. Al cap de poc temps de volar en la incertesa, vas tornar aparèixer carregat amb un full de ruta i moltes exòtiques aventures. El que no sabia és que només erets allí per donar-me el mapa i no per guiar-me.
    Anònim Octubre 10, 2016 7:49 pm
    No, ningú ens ensenya a tombar pàgina. Ni les nits davant la tele, ni les sortides amb companyes que ens animen a fer la festa més gran. Sentim, som així d'afortunats. Perquè malgrat el que costa girar la pàgina, reconàxer els sentiments tristos també és un privilegi. Per això, escriure'ls ens ajuda a comprendre'ns.

Nou comentari