Si no et retorna a casa

Em sobren la pena i el fred, aquesta nit

Foto: Marco Nürnberger


Tot sobra en aquest vers
si no et retorna a casa.
Tan cert, ja ho veus: encara 
escriure és esperar-te.
Mireia Calafell, Encara, del llibre Tantes mudes


Escalfo llet de civada en un cassó i me la bec a xarrups per fer-me passar el fred i la pena. Escriure ja no és esperar-te. És retenir-te, tan sols, mentre te’m vas fent sorra engrunada entre els dits. Hi eres tan poquet, avui. M’he demanat on és la vida quan et perdo l’ombra dins el laberint. On és casa, on és la terra que m’arrela i em sosté quan bufen tramuntanades, on són la sang i el desig, la fam i les ganes. T’he deixat anar en un revolt del camí, just quan tornaves a enfilar les escales del cerro i buscaves insistentment les petjades de l’àvia, i me n’he anat no sé on, al vent de l’illa, a les abraçades dels nebots, a la complicitat de la germana, a les moreres despullades a cop de xerrac. Tot sobra en aquest vers si no et retorna a casa. Res del que he escrit no t’ha retornat a casa. Res del que escric no et retorna ja. Em sobra un llibre sencer i em falta la llet de civada que m’escalfaves en un cassó cada vespre perquè m’adormís tranquil·la. Em sobren la pena i el fred, aquesta nit. I totes les paraules que escric per espolsar-les.



* Text publicat al blog La vida té vida pròpia.

Comentaris

    Anònim Setembre 9, 2017 9:09 pm
    Escriure ja no és esperar-te. És retenir-te, tan sols, mentre te'm vas fent sorra engrunada entre els dits. Totes les vegades que retinc la teva veu, la teva olor, el teu somriure, la teva valentia,, la teva fam. Tinc por Tinc por que arribi un dia que no ho hagi retingut el suficient, i que te'n vagis. La teva veu que surt de la meva gola

Nou comentari