Foto: galaxies and hurricanes
Quan la tristesa se t’instal·la a casa amb contracte indefinit, d’entrada fa tota la nosa de l’univers. No només t’impedeix dormir sinó que al matí, mentre remenes càpsules de cafè encara amb grenyes i pijama, te la trobes escarxofada al banc de la cuina: t’ha pres el lloc. No te la treus de sobre ni amb aigua calenta. Vas cap al lavabo i ella ja fa estona que canta a la dutxa. T’acorrala sense escapatòria.
Fins que hi pactes, quin remei. Si em deixes tornar a llegir, almenys sabré què fer durant les nits en blanc. Si em dones força per dir bon dia als veïns de l’escala, em farà menys por sortir al carrer. No pateixis, que no t’oblidaré ni deixaràs d’ocupar-me sencera, però vull preocupar-me de tant en tant per alguna cosa petita amb una solució que depengui de mi.
Arriba un dia que t’has acostumat a conviure-hi. I t’adones que, gràcies a aquesta intrusa que no desallotja ni déu, has après a relativitzar i prioritzar, has esborrat maldecaps que abans t’atabalaven, has entès com mai el consell d’estimar el que tens. La malparida t’ha fet veure que, si ella desaparegués del mapa, series gairebé feliç. És una sort haver-ho descobert ara que encara ets viva.
La tristesa seria un regal del cel, si no fos tan trista.
49
4
