El dia que tocava piscina se’m ficava una serp a la panxa. De vegades la serp era tan de veritat que la mare em feia una nota on deia avui l’eva no pot fer natació perquè, pobreta, té una serp a la panxa. Infància, dos punts: l’època estranya en què, tot i sentir-me peix fora de l’aigua, em vaig arribar a creure que jo era de secà.
Vaig trigar temps a descobrir que soc de regadiu. Però això de l’autoconeixement va com va. Encara em va costar més descobrir que tinc les orelles minúscules. I les orelles se’m veuen, si les busques bé; les aletes, ni així.
Estiu dels dotze anys. Les Piscines. Un paradís a mida de famílies de classe obrera, patrocinat per l’empresa on treballava el pare. N’hi havia tres, de piscines a l’aire lliure. A mi se’m trobava a la mitjana, de metre i poc de fondària. Gairebé sempre de peus a terra, no fos cas.
Ja havia fet la digestió –que em tornin les hores invertides en esperes que evitaven hipotètics talls de digestió– quan vaig sentir que em cridava, vull dir que em reptava, la piscina olímpica: immensa, profunda, imponent. Tu, la del banyador verd, oi que no goses.
D’adulta he après, crec, a no caure en provocacions fàcils. Però aquell dissabte em vaig dir doncs mira, provaré de ser una altra. En lloc de baixar per l’escala amb cara de sí-però-no m’hi vaig tirar decidida, em vaig posar a nedar com si en sabés i encara nedo ara. Des d’aleshores soc dofí, sirena, barca.
La de secà era la serp, que es devia ofegar entre braçades.
4
0
