Foto: Send me a drift
Per damunt de tot, jo t’he estimat a tu, amb tot el que em podies donar i amb el que no. Va ser el que vaig triar.
Potser per parlar de l’amor del present cal parlar de l’amor del passat.
Marilia Samper, L’ombra al meu costat
I la cançó, aquesta nit, torna a tenir gust de melangia. Després dels riures i dels somriures, de reconèixer que sí, que potser ets romanticona, que encara tornaries a veure Smiley una i dues o tres vegades més i cada vegada riuries i somriuries i et posaries tendra en les mateixes escenes. Després del sopar en un lloc on no havies estat mai i de la conversa que no acaba abans que tanquin el restaurant, després dels carrerons insòlitament tranquils aquest vespre de divendres, ara, en l’estona sola que tornes a escollir, la cançó t’entra, com fa uns dies, amb una tremolor lleu d’ànima trista, d’ànima antiga. Deu ser que havies oblidat, només per unes hores, el fred que t’ha impregnat els ossos després de la lectura d’aquesta tarda. Potser per parlar de l’amor del present cal parlar de l’amor del passat, i l’harmònica porta records d’una nit d’estiu al porxo de l’hortal amb les nafres obertes de bat a bat com una magrana esbudellada. I ho tornaries a dir, jo t’he estimat a tu, amb tot el que em podies donar i amb el que no. Sobretot amb el que no.
I la pregunta fa tremolar els pulmons amb un petit indici d’asma, Vas poder tu, també, sobretot amb el que no?, però no la faig, no pregunto, des de fa unes setmanes ets a la meva tauleta de nit amb els desassossecs de Pessoa i un llibre que parla de tulipes. La cançó, aquesta nit, em centrifuga l’ànima fins al cor mateix de l’espiral. Jo t’he estimat a tu, i ara sé que ja per sempre estimaré així: amb tot el que em puguin donar i amb el que no. Sobretot amb el que no.
*text publicat al blog La vida té vida pròpia.
