Aniré al poble del costat a buscar els troncs. Trauré un llumí, arreplegaré papers bruts de diaris vells, d’aquells anys on els meus ulls no et veien enlloc. I llançaré a dins tot el que mai. Esclar que són paraules i intencions que ningú més que jo pot veure. Però les coses invisibles són les que fan més polseguera. Amb els palmells de cara al foc, com un delinqüent demanant perdó, sabré veure quin ha estat l’error: adjudicar-te un present que no et correspon. Però cal ser valent. Cal tenir valor per veure com es corquen i es desintegren els rems que ja no et duen enlloc.
Tot es fa cendra, fins i tot la nit. Fins i tot jo, que he cremat un arbre sencer per esborrar-te i tu sobrevius en el fum.
