Foto: Gemma Ventura
T’he trobat. Tot d’una. Doblegada i desorientada entre jerseis i bufandes. Què hi fas aquí, al fons de la maleta del fred? Justament l’última que em faltava per obrir de les mudances. Creu-me que t’he buscat per tot arreu. Et vaig comprar l’estiu passat, abans que comencés el concert i cantés que la vida és bonica però a vegades complicada, i em dol i em crema però ara sé que et cal fer neteja, el que dura el cafè és una estona de cel. Ets de color blau. Et vaig passejar per platges, festes majors, a Liverpool, a Mallorca, com si fossis la meva bandera. Sí senyor, som el que estimem. Ni més ni menys.
Però saps què? A vegades jo també m’he rebregat al fons del fons de l’últim calaix. Sabent de sobres que allà ningú m’hi trobaria. Que potser hi podria viure una tardor, un hivern, una primavera i, a tot estirar, un juny i un juliol. Però encongida a dins, he acabat necessitant un agost. Els meus dits, com qui no vol la cosa, han fet la petita empenta, perquè tocar fons no pot ni cal que duri per sempre.
Només és un gest. Per un sol mil·límetre que s’obre, déu n’hi do com grinyola. I després un altre. Va, una mica més. Llavors entra la primera llum, la que converteix el negre en blau. La que dóna nom al que no entenia, la que em permet veure què i qui hi ha al voltant.
Allò que sóc, allò que estimo. La por que ja no em fa por, la tristesa plorada, els retrobaments, les persones –quatre comptades– que vull a prop i que, d’alguna manera, dins o fora del calaix les he dut cada dia com a samarreta.
0
0
