Som nens

Ens feia feliç, com els gelats de nata o l'aigua glaçada de les piscines

Foto: mali desha

Un senyor que escriu sobre futbol, i que, tot i això, escriu molt bé, va dir fa poc que el futbol pertany al món dels nens. I vindria a ser aquesta l’única explicació del que ens està passant ara mateix.

Perquè el futbol té la capacitat de fer-nos comportar com a nens, o com a imbècils, o com a adults que es pensen que encara són nens i, per tant, actuen com a imbècils. No ho sé. Tot són matisos. Els que vam ser nens als anys vuitanta vam malviure amb un Barça gris, de joves promeses amb bigoti, acostumat a perdre i a deambular amb el cap cot per Europa. Vam tenir una flamarada de felicitat a Wembley i a Tenerife. Una flamarada adolescent, intensa i fugaç, però que ens va ensenyar el que podíem arribar a ser.

Però, inesperadament, a mitjans de la primera dècada d’aquest segle, algú ens va regalar una segona infantesa. Ens vam acostumar a guanyar i, sobretot, a merèixer guanyar. Vam tornar a fer coses estúpides, com vestir-nos amb samarretes de futbol i abraçar-nos amb desconeguts perquè en una pantalla havien marcat els nostres. Ara ja feia temps que tot això s’havia acabat, però ell encara hi era. I tal com els nens ens neguem a deixar de creure en els Reixos, ens aferràvem a cada falta que llençava per seguir creient en la màgia. I fins aquest estiu, malgrat les batzegades que ens queien cada any a Europa, encara hi crèiem. No n’hi va haver prou amb un comunicat que ens informava que havia de marxar perquè unes normes estranyes deien que no el podíem pagar. Encara ens fregàvem els ulls i fèiem passar pantalles del mòbil, buscant un bri d’esperança, perquè aquesta història no podia acabar malament, perquè les nostres històries han d’acabar bé. Els nens no sabem de comptabilitat, ni d’auditories ni de límits salarials. Els nens volíem que es quedés. I ens diran que som imbècils d’emocionar-nos amb aquest tio, que guanya més diners dels que podem comptar i que en vint anys no havia après a parlar en català. Sí, miri, escolti, molt bé. Els nens només sabem que ens feia feliç, com els gelats de nata o l’aigua glaçada de les piscines. I a les coses que et fan feliç no els pots demanar explicacions.

Ara, als nens de veritat els esperen uns altres anys vuitanta, però sense muscleres ni bicicletes de cross ni altres atemptats a l’estètica. Potser amb mòbils i internet tot s’oblidarà més aviat. Potser els que som nens i no ho hauríem de ser ho patim més, perquè ho veiem amb perspectiva. Hem passat uns vuitanta, sabem d’on veníem i on hem arribat i fins on podem arribar a caure. Als nens de veritat els quedarà el record d’haver vist jugar al Messi. El temps dirà si serà el consol trist de molts partits grisos o la llegenda que s’engrandirà quan les coses encara vagin millor. Ves a saber, són coses de nens.

Nou comentari

Les flors de cada mes
Un calendari ens ensenya què floreix, de gener a desembre, en un jardí molt especial de Londres
Més entrades...