Foto: Edrece Stansberry / Unsplash
Quan es disposa a prémer el botó de l’ordinador, a casa hi ha un silenci d’església. Ha preparat un cafè d’abans, amb el foc al màxim i esperant el xiscle d’aquella andròmina vella. Un cop a dins la tassa, se l’ha endut a l’escriptori i, amb la companyia superior d’una llumeta taronja, s’ha assegut disposat a passar l’estona sense saber ben bé què remenar. Clic, clic, sorollet de tecles, i glops petits d’un diumenge al vespre.
L’avorriment és un amic uns quants anys més gran i el repta a fer coses que, quan no l’acomboia, ni pensaria a fer-les. No és la primera vegada i ja sent aquell basqueig que li puja per la tràquea. Està disposat a acceptar el desafiament de sofà, encara que a sota del seu cul hi tingui una cadira de fusta incòmoda, com les d’un envelat de festa major.
La seva vida és grisota, ho és la de la majoria de gent, no tot és blanc, i ha convertit el mirall negre de la pantalla en una màscara feta a mida. No li cal dir el seu nom. Ni l’edat. I, a poquet a poquet, deixa anar les seves pors, les seves inseguretats, les seves penúries, en forma d’atac, d’assenyalament, de crítica anihiladora que dirigeix cap a tots els sentits possibles, cap a opinions contràries a la seva, i li és igual l’educació, i el respecte, i la veritat.
Ara, la fressa dels botonets enfarfega el menjador i, després d’una estona repassant amb altivesa el seu llegat digital, amb l’esquena descansant al respatller i els braços creuats, afartat de tanta ira que s’ha empassat com si engolís cafè, decideix apagar la màquina i s’asseu al sofà. Potser soparà una amanida lleugera, i posarà una sèrie d’aquelles on els protagonistes fan plorar, i serà, de nou, una persona sensible i amb empatia, que s’emociona amb els problemes dels altres en la seva quietud sepulcral d’un diumenge al vespre.
