Morirem de calor. Primer se’ns desfarà la pell del pit, la més fina, com si fos mantega. La resta ens l’anirem traient a escates. Esperarem la mort als 75% a l’ombra d’un arbre raquític amb la il·lusió que encara pot protegir-nos el cos acabat. Hi haurà un moment que ja no sentirem dolor. Arribarem a l’èxtasi amb la imatge totpoderosa d’un estany a les muntanyes, d’aigua tan tan freda, recordes?, aviam qui aguanta més aviam qui és capaç de posar-hi el dos peus de clavar-hi els genolls d’enfonsar-hi les cuixes s’encenia la pell com ara com just abans que la perdéssim i qui és prou valenta i hi endinsa el melic perquè xucli tota l’aigua i qui la panxa i els pits i els mugrons que rebenten i en surt gel trossejat i la caixa toràcica tallada en sec per un matxet de glaç i qui s’atreveix a tapar-se el nas i morir endins morir de fred morir de blau guanyar l’absurda juguesca de viure.
